maixabel

69 Festival de Sant Sebastià Crònica 2.

El Festival de Sant Sebastià contempla l’horror de fit a fit

       L’horror de la barbàrie humana s’ha fet present en el Festival de Sant Sebastià a través de tres films, dos d’ells en Secció Oficial. D’una banda, ‘Maixabel’ d’Icíar Bollaín, film que toca de ben a prop i sense complexos els estralls del terrorisme al País Basc; de l’altre, ‘Benediction’ del britànic Terence Davis, que amb el seu estil elegant i elusiu evoca la figura del poeta britànic Siegfried Sassoon qui va denunciar la monstruositat bèl·lica de la 1. G.M.  En el marc del festival basc hem tingut oportunitat també de veure la pel·lícula catalana triomfadora del passat Festival de Cinema Espanyol de Málaga, ‘El ventre del mar’ d’Agustí Villaronga, exhibida en la secció Made in Spain, que ens ofereix una tan singular som escruixidora versió de la demencial tragèdia històrica dels nàufrags que Théodore Géricault va immortalitzar en un quadre gegantesc, ‘El Rai de la Medusa’.

El perdó

     La realitzadora Icíar Bollaín, guanyadora del Premi al Millor Guió per ‘Yuli’ (2018) a Sant Sebastià, concursa amb el seu quart llargmetratge, ‘Maixabel’, inspirat en els fets reals de l’assassinat del polític Juan María Jáuregui a càrrec d’ETA i com la seva vídua, Maixabel Lasa (Blanca Portillo), accedeix finalment a entrevistar-se amb els assassins del seu marit a la presó dins d’un programa per demanar perdó adreçat als victimaris perquè reconeguin el dolor infligit a les seves víctimes. Un film aspre, dur, directe, que evoca una pàgina fosca de la història recent i alhora serveix per retre un homenatge a la figura del assassinat. 

     Un melodrama absolut, punyent, sobre el dolor, el ressentiment i, també, la conciliació. Vides trencades per culpa de la violència, mancades de respostes i carregades d’una angoixa insuportable. Un film històric, que a través del particular, serveix també per entendre el procés d’abandonament de la violència i d’apartar-se de la banda ETA d’alguns dels seus membres. Punt de no retorn a nivell personal de diversos activistes que culmina amb la dissolució de la banda terrorista.

     Aquí el film segueix la batalla interior d’Ibon Etxebarreta (Luis Tosar), un dels membres del comando que va assassinar a trets a l’ex-governador civil Jáuregi a Tolosa. Ibon, aclaparat per la culpa, atrapat en el penediment, durant els seus anys de reclusió, un procés llarg de reflexió en el silenci de la seva cel·la. En aquest film brilla especialment Blanca Portillo que ens regala una interpretació extraordinària, colpidora, mentre que Luis Tosar – que repeteix amb Icíar Bollaín després de guanyar la Concha de Plata com a millor actor per ‘Te doy mis ojos’ (2003) – representa amb convicció tot el trasbals interior pels crims passats i el desemparament d’un home sol que no sap com enfrontar-se al seu destí.

Els morts

     Terence Davis, present al festival en altres ocasions amb films com ‘The Deep Blue Sea’ (2012) i ‘Sunset song’ (2015), competeix enguany amb ‘Benediction’, un esplèndid film biogràfic sobre el poeta Siegfried Sasson (Peter Capaldi) Allistat a l’exèrcit a la 1 G.M., en grau de tinent i esfereït per l’horror de la carnisseria de la guerra, decideix renunciar a tornar el front, declarant-se objector de consciència. El seu pacifisme el podia haver portat a un consell de guerra que l’hagués condemnat a morir afusellat però gràcies a les seves amistat va ser destinat en un hospital, sotmès a teràpia.

     Una pel·lícula sobre el pes de la vida, l’amor i la mort, plena de cultura i lirisme, Ús de transparències i sobreimpressions, transicions molt treballades, moviments de càmera cuidadíssims, ja sigui panoràmiques i tràvelings. També els salts temporals son preciosos, quan el personatge envelleix de cop per passar al futur, i viceversa. O la utilització de la veu of amb els poemes antibel·licistes recitats de Sassoon mentre es projecten noticiaris esfereïdors de la Gran Guerra. 

      Commou tota la intel·ligència fílmica i la sensibilitat estètics de Terence Davies desenvolupada en aquest film sobre la memòria, el passat i el present del poeta Sassoon. Ocupant-se també de la identitat homosexual del poeta, les convulses relacions amb els seus amants, el seu matrimoni amb una dona o la conversió al catolicisme. La culminació d’aquest film exquisit és un final bell i corprenedor, en la solitud d’un parc, l’home madur es transforma en el jove poeta mentre evoquen els éssers estimats, una desfilada de morts, en una resolució que ens recorda ‘Els morts’ de James  Joyce, portat al cinema per John Huston en el seu darrer alè cinematogràfic.

Joan Millaret Valls

Comparteix!