johnny depp 1

69 Festival de Sant Sebastià Crònica 6.

Sant Sebastià premia Johnny Depp enmig dels terrors domèstics de Paco Plaza i Manuel Martín Cuenca

     Després del Premi Donostia a l’actriu francesa Marion Cotillard en la jornada inaugural, el 69è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià ha entregat aquest dimecres dia 22 de setembre un segon Premi Donostia, en aquesta ocasió,  al cèlebre actor Johnny Depp. L’anunci d’aquest premi honorífic a l’actor nord-americà havia aixecat algunes crítiques arran de la polèmica que arrossega l’actor per denúncies de violència de gènere i que el Festival va optar per raonar la seva elecció amb un comunicat oficial del director del certamen, José Luis Rebordinos. Depp ha estat nominat en diferents ocasions als Oscar, compta amb prop d’un centenar de pel·lícules en el seu currículum i ha exercit també de productor així com de director ocasional – cas de ‘The Brave’ (1997), interpretat per ell mateix al costat d’un veterà com Marlon Brando -. 

      Darrerament hem pogut veure Johnny Depp als cinemes donant vida al famós fotoperiodista Eugene Smith a ‘El fotógrafo de Minamata’ (2020, Andrew Levitas), film el qual també ha produït. El carismàtic actor Johnny Depp assisteix per tercer cop al Festival de Sant Sebastià després que l’any passat ho fes per segona vegada arran de la projecció del documental ‘Crock of Gold: Bebiendo con Shane MacGowan (2020). Es tractava d’un treball produït per ell mateix sobre la figura del cantant i compositor Shane McGowan del grup britànic d’arrels irlandeses The Pogues. Un documental dirigit per un bon amic de Depp, Julien Temple, el qual es va acabar emportant el Premi Especial del Jurat.

Terrors domèstics

      ‘La abuela’ de Paco Plaza no ha estat l’única proposta de gènere que s’ha colat enmig de la competició per la Concha d’Or ja que fa uns dies vam gaudir de la prodigiosa atmosfera fantàstica d’Erwig’ de Lucile Hadzihalilovic.  El creador de la saga ‘Rec’, al costat de Jaume Balagueró, ha comptat en aquesta ocasió amb un guió d’un dels cineastes espanyols més originals, Carlos Vermut, qui ha plasmat el costat més retorçat i malaltís possible a una història de possessions terrorífiques en l’àmbit familiar. 

     La trama ens presenta a Susana (Almudena Amor – present també en una altre pel·lícula de la Secció Oficial, ‘El buen patrón’ de Fernando León de Aranoa), una model que s’està obrint camí professional a París i que ha de retornar a Madrid sobtadament per culpa del vessament cerebral que ha patit la seva àvia, Pilar (Vera Valdez), una dona gran que vivia sola i de qui s’haurà de fer càrrec mentre no trobi a ningú. 

      La pel·lícula de Paco Plaza i Carlos Vermut es desenrotlla entre els llocs comuns del gènere, els cops d’efecte habituals i la típica banda sonora que subratlla tots ells moments, demostrant seriosos problemes per transcendir els seus clixés. Més enllà de la factura convencional d’un film de terror es detecta un sentit al·legòric evident que aborda l’inexorable pas del temps,  la devastadora senectut, però també la urgència en recuperar la joventut perduda, reviure el desig i el plaer, reivindicant una relació lèsbica. 

       I en la Secció Oficial però fora de concurs s’ha exhibit una altre pel·lícula que té el seu costat terrorífic, ‘La hija’ de Manuel Martín Cuenca. Un realitzador molt unit al certamen donostiarra, competint en Secció Oficial amb títols com ‘Caníbal’ (2013) o ‘El autor’ (2017), i que enguany ha presentat un film sobre les maternitats tòxiques. ‘La hija’ està protagonitzada per un matrimoni, Javier (Javier Gutiérrez) i Adela ( Patricia López Arnaiz) que pacten amb Irene (Irene Virgüez Filippidis), una noia embarassada d’un centre d’internament per a joves tutelats, tenir-la custodiada a casa seva, simulant que s’ha escapat del centre, per tal de quedar-se després el seu fill ja que la parella no pot engendrar-los.  

     Tot i que en força moments ens troben davant d’una trama força inversemblant, la realització de Martín Cuenca destaca sobretot per la fermesa dels seus enquadraments, el ritme atemperat, el format de pel·lícula de cambra, el tractament narratiu el·líptic, el bestial tour de force final i el protagonisme destacat que atorga al paisatge associat a un dels motius visuals característics del terror, el de la casa apartada, aquí enmig d’una serralada andalusa. 

Joan Millaret Valls

Comparteix!