Earwig

Crònica 69 Festival de Sant Sebastià 3

Al Festival de Sant Sebastià, el fantàstic té nom de dona

El 69 Festival internacional de Cinema de Sant Sebastià ens ha deixat una conjunció perfecte de dones directores i cinema de terror, dos termes que per normal general han estat força antagònics. Pel certamen basc han  passat dos grans títols de gènere amb mirada femenina gràcies a Lucille Hadzihalilovic, directora d’‘Earrig’ en la Secció Oficial i, en l’apartat Perles, la triomfadora de Canes, Julia Ducournau amb ‘Titane’. D’altra banda, en una competició marcada per la notable presència destacada de realitzadores, algunes de les seves obres han passat amb resultats més discrets.

    Per exemple, tenim la cinta romanesa ‘Blue Moon’, primer llargmetratge de la cineasta Alina Grigore, una pel·lícula histèrica i cridanera, bastant barroera, tant pel que fa al desenvolupament de la trama, com de la posada en escena o la mateixa interpretació. Una direcció que malbarata un tema tan punyent i de profunditat psicològica com és la violència sobre les dones i les dificultats per escapar d’aquest tracte vexatori. Una mica millor que la nefasta ‘Blue Moon’ ha estat la proposta de la candidata argentina, ‘Camila saldrá esta noche’ d’Inés Barrinouevo. Cinema d’empoderament femení en què el discurs feminista preval per damunt d’altres ingredients formals o estètics. Cinema militant, retòric, literal, però directe i concís.

La casa encristallada

       La cineasta Lucille Hadzihalilovic, guanyadora de la secció de Nous Directors amb ‘Innocence’  i guanyadora també del Premi Especial del Jurat pel seu segon film, ‘Évolution’, en el Festival de Sant Sebastià, competeix enguany a la Secció Oficial amb un esplèndid film de caire fantàstic, ‘Earwig’, adaptació de la novel·la homònima de Brian Catling. La directora francesa retrata una casa tancada i buida habitada per una nena i el seu cuidador, el qual la manté i li arregla cada dia la boca canviant-li la seva dentadura de vidre mentre és remunerat per aquest encàrrec. Un relat claustrofòbic, filmat pràcticament tot sencer en interiors, un món hermètic, desconnectat de l’exterior, amb una nena que no parla, enmig d’un món mecànic i rutinari fet de .

       Relat gòtic, amb una casa com si fos una castell sinistre, un regne de les tenebres. El film sobresurt estèticament per una prodigiosa posada en escena ominosa. L’empremta es fa visible, fins i tot, quan surten a l’aire lliure i ens trobem en entorns banyats per atmosferes boiroses, tardorals, espesses i enigmàtiques. La cineasta participa d’un cinema malaltís amb pròtesis extravagants i carn ferida i cicatrius. Film que juga també una carta surrealista provocant la confusió general, especialment la dicotomia entre dos personatges femenins, una cambrera i la mare absent. O la relació simbiòtica que s’acaba teixint entre la casa de l’horror i la pintura d’una casa, teixint ressonàncies al·lucinades i surrealistes, com fantasies pictòriques de René Magritte. Predomina també un component estètic forjat en les visions, els reflexos i els miralls, un món de cristalleries, de dentadures vidrioses, que generen formes sinuoses, fantasmagòriques. 

La carn metal·litzada 

       ‘Titane’ de Julia Ducournau ensenya les seves cartes en els seus prolegòmens amb plans d’un món inconegut, l’entorn de sota un cotxe conformat per tubs, cilindres, ferros i, sobretot, l’oli que facilita els engranatges de la maquinària. Després la càmera salta a dins del cotxe amb una nena malcarada que no para de molestar al conductor fins que tenen un accident i, a causa de la trompada, li han de posar una placa de titani en el crani.  Després d’aquest pròleg, recuperem a  Alexia jove (Agathe Rousselle) com a ballarina eròtica en fires de cotxes. Una noia sense sentiments, ressentida amb el món, esdevé ara una espècie de serial killer. En aquesta primera part trobem una escena dantesca, el coit d’Alexia i el cotxe on ella balla, com un amant gelós lubricat amb oli greixós de motor, que sembla extret d’una de les prestacions de ‘Christine’ de Stephen King, un cotxe amb vida pròpia. 

        En aquest film de terror i de ciència-ficció, la cursa criminal d’Alexia la du, enmig de la fugida, a simular la identitat d’un fill desaparegut d’un oficial de bombers (Vincent Lindon). Aquí comença una nou gir tan imprevisible com psicopàtic sobre l’acceptació i el refús d’un pare envers el fill retornat, ara un ésser transvestit. Film demoníac, fins i tot, només recordar totes les escenes demencials de l’actuació d’urgència dels bombers, així com la presència del propi protagonista, ésser trastocat també, banyat sovint per una llum rogenca. Ducournau manlleva l’univers de la nova carn de David Cronenberg i, especialment, la fusió de metall, sexe, carn i fluids de ‘Crash’, adaptació d’una novel·la distòpica de Ballard. Magnífic film d’una radicalitat sense concessions. 

Joan Millaret Valls

 

Comparteix!