Docked Boats, Streymoy Island, Faroe Islands

Bolero desafinat

Un cantant de boleros retirat, s’està recuperant del coronavirus a casa de la seva germana i el seu cunyat.

És mitja tarda. La Juanita ha baixat al súper a comprar iogurts pel seu home i el seu germà. En Paco és al lavabo i l’Antonio s’ha quedat adormit a la seva butaca.

Sona el telèfon i el desperta.

—Digui!… —diu amb una veu, com si badallés.

Una veu de dona pregunta per en Paco Alcañiz.

—És el meu cunyat, però ara no s’hi pot posar, truqui d’aquí a deu minuts.

Quan en Paco surt del lavabo, l’Antonio li comenta que una tal Alícia Barceló ha preguntat per ell.

—Alícia Barceló?

I no t’ha dit res més?

—Que et tornarà a trucar.

Torna a sonar el telèfon. Aquest cop l’agafa en Paco.

És la mateixa dona d’abans.

—El senyor Paco Alcañiz?

—Jo mateix, però no em dic Alcañiz, sinó Alcanyís. Amb qui parlo?

—Amb l’Alícia Tarragó, la presentadora del programa de ràdio, Remember.

En Paco no n’ha sentit parlar mai. Ell només escolta Catalunya Ràdio i RAC1.

—D’això, senyor Paco: el dimarts de la setmana vinent, té res a fer a partir de les sis de la tarda?

—Ve la infermera del CAP.

—I el dimecres? —El dimecres em va bé. D’això, senyora Alícia: a què ve aquest interès per mi? Jo ja no canto, estic retirat. Com m’han localitzat?

—Pel seu exmànager, el senyor Llopis. Li agradaria ser el nostre convidat? No s’haurà moure de casa seva. Li farem l’entrevista per telèfon.

Li diu que sí.

—Ja li trucarem, doncs…

La Juanita, que tot just acaba d’entrar, li pregunta amb qui parlava per telèfon.

—Amb la presentadora d’un programa de ràdio que es diu Remember i em volen fer una entrevista.

—A Remember? Ja saps on t’has ficat, Paco? És un programa nostàlgic i la presentadora, l’Alícia Tarragó és una cursi. No puc amb ella! Només l’escolto el dia que vaig a la perruqueria. A la Neus, en canvi, li agrada molt, però ja els hi has dit que estàs convalescent i que no pots sortir de casa?

—L’entrevista me la faran per telèfon.

—A tu et fa il·lusió, explicar la teva vida i miracles?

El dimecres a tres quarts de sis de la tarda li truquen. —D’aquí a un quart d’hora, senyor Paco, entra en antena —li diu la presentadora de Remember—. Estigui tranquil.

A les sis de la tarda comença Remember amb el bolero Toda una vida, amb la veu d’en Pancho Raval.

La presentadora es dirigeix als seus oients. L’Alícia Tarragó, que va fer cinquanta-nou anys a principis de gener i que va tenyida de ros platí, té una veu fina: «Estimats amics i amigues de Remember, avui tenim un convidat molt especial: el cantant de boleros, Pancho Raval, que va fer carrera a Mèxic amb molt d’èxit, i que ara s’està recuperant del coronavirus».

En acabat, la presentadora saluda al convidat. «—Molt bona tarda, senyor Paco, i gràcies per haver acceptat la nostra invitació».

«—Gràcies a vostè, per convidar-me al seu programa. La d’anys que no anava a un programa de ràdio!».

«—Abans de res. Com es troba?».

«—Molt millor, gràcies, esperant a rebre l’alta i oblidar-me d’aquesta mala bèstia, que ens està fent la guitza».

La presentadora es dirigeix de nou als seus oients i els fa saber que en Pancho Raval és el nom de guerra d’en Paco Alcanyís, que no és pas mexicà sinó català.

«—De Barcelona i del barri xino, senyora Alícia. Tinc setanta-cinc anys. Els meus pares tenien un bar al carrer de l’Hospital. El pare era un comunista de pedra picada. Havia estat tants cops a la Model, que allà se sentia com a casa seva».

L’entrevista està sent molt amena i dóna molt de joc. En Paco Alcanyís explica anècdotes molt divertides de la seva vida.

En un moment donat l’entrevistadora li pregunta a l’entrevistat, si encara se’n recorda del seu primer amor i ell li diu que sí.

«—Érem molts joves, gairebé uns adolescents. Ella tenia quinze anys i jo un més. Era una noia molt guapa. Tenia la cara rodoneta i duia cuetes. Vivia a la Barceloneta i als matins treballava amb els seus pares, que tenien una parada de peix a la Boqueria. Jo vivia al Raval i als matins treballava amb els meus pares, que tenien un bar no gaire lluny de l’església de Sant Agustí. La meva mare deia que era un noi molt guapet».

En Paco Alcanyís fa una breu pausa. Estossega i en acabat es disculpa.

«—Perdó. Què deia?».

L’Alícia li refresca la memòria.

«—Que la mare de vostè, deia que era un xicot molt guapet».

«—Sí, això deia ella de mi. M’estimava amb deliri. Es deia Julita. En Paco Alcanyís s’emociona parlant de la seva mare.

«—La noia de les cuetes i la cara rodoneta i jo ens vam conèixer el curs 1961- 62. Tots dos estudiàvem el batxillerat en una acadèmia que hi havia a la Ronda de Sant Antoni. Jo anava un curs per davant d’ella. Ella era nova i jo no. Ens vèiem tres cops a la setmana, els dilluns, els dimecres i els divendres, abans d’entrar a classe, ella a la de gramàtica i jo a la de geografia, l’única assignatura que m’agradava. Em sabia de memòria els principals rius de la península Ibèrica i els seus afluents i els pobles d’Espanya en vers. Encara em recordo els de la província de Barcelona: Barcelona, Sabadell, Mataró, Vic, Manresa, Badalona, Granollers, Berga, Terrassa i Olesa. El primer dia recordo que em va preguntar si era nou i li vaig dir que no i que feia cinc anys que estudiava en aquella acadèmia tan merdosa. Era un amor secret. Els meus pares i la meva germana Juanita, no ho van saber mai, em feia cosa».

En Paco Alcanyís fa una pausa. Estossega de nou i en acabat es torna a disculpar.

«—Perdó. Què deia?».

L’Alícia li torna a refrescar la memòria.

«—Que vostè estudiava en una acadèmia de la Ronda de Sant Antoni».

«—Doncs…».

L’Alícia el talla.

«—Uns quants anuncis i tornem».

En Paco Alcanyís aprofita el descans per a beure aigua. La Juanita, que és tres anys més jove que ell, renya al seu germà: «Ets un cas, Paco! Als setanta-dos anys m’acabo d’assabentar que el meu germà estava enamorat d’una noia de la seva escola. Tan poca confiança tenies amb la teva germana?». «Ai, noia, no m’atabalis!». L’Antonio fica cullerada: «Deixa el teu germà tranquil, Juanita!». Després d’uns quants anuncis, es reprèn el programa, amb el bolero el Reloj, interpretat per en Pancho Raval.

«Continuem conversant amb el nostre convidat, en Paco Alcanyís, cantant de boleros retirat. Abans de la publicitat, ens estava explicant que vostè estudiava en una acadèmia de la Ronda de Sant Antoni i que allà va conèixer a la noia de les cuetes i la cara rodoneta».

«—Va ser un amor a primera vista. Hi pensava tothora. Al matí, a la tarda, a la nit, un dia sí i l’altre també. Era, com he dit abans, un amor secret. Ni ella ni jo vam ser bons estudiants. Ella detestava l’assignatura de gramàtica i jo la de matemàtiques. Un dia, recordo que em va dir pestes del seu professor de gramàtica: «No el suporto, li tinc una mania! Ara ens ha posat deures pel cap de setmana. Hem de fer una redacció sobre els nostres somnis. Estic perduda! Tu tens somnis, Paquito? Jo toco de peus a terra, saps?». La vaig veure tan amoïnada, que li vaig dir: «No pateixis, si vols ja te la faig jo…». I com en aquella època jo era una mica fatxenda, li vaig fer la redacció i em va quedar força bé, dit sigui de passada. Era un escrit antisomnis. I li van posar un notable alt i estava tan eufòrica, que em va besar als llavis i jo li vaig besar els seus i tot seguit ens vam tancar al lavabo i no vam cantar aquella cançó de Demis Roussos, perquè encara no existia. Me les prometia molt felices, senyora Alícia. No sé què va passar. Total. Que al cap d’uns dies, la noia em va dir que allò que vam fer al lavabo havia estat un error i que no es tornaria a repetir i que només seríem bons amics i prou. A partir d’aleshores la nostra relació es va refredar i ens vam distanciar. Un dia va desaparèixer i ja no ens vam veure mai més i em vaig sentir l’home més dissortat del món».

«—Sembla la lletra d’un bolero, senyor Paco».

«—Un bolero desafinat, senyora Alícia».

Una oient truca a Remember. És una dona d’uns quaranta anys i escaig, que parla català amb accent anglès. La presentadora li pregunta:

«Amb qui tinc el gust de parlar?».

«Amb la Hannah Wells, la filla de la dona de les cuetes i la cara rodoneta, la Bàrbara Llinares. M’agradaria parlar amb el convidat, si ell vol, és clar». «—Senyor Paco. Vol parlar amb la nostra amiga Hannah?».

Li diu que sí. En Paco Alcanyís no es creu el que li està passant i mira de reüll a la Juanita, que fa cara d’estar molt interessada. L’Antonio berena un iogurt desnatat i unes galetes maria.

La Hannah el tuteja, com si el conegués de tota la vida.

«—Paco, com estàs?».

Ell la tracta de vostè.

«—Avorrit, com una ostra. Així que vostè és la filla de la Bàrbara. El món és ben petit. La seva mare està bé?».

«—Molt bé, gràcies. Enyorant el seu home i fent d’àvia dels seus quatre néts. D’ençà que es va casar amb el pare, viu a Austràlia, a Brisbane».

«—A Austràlia? Què em diu, ara!».

L’Alícia els interromp.

«—Ja no tenim més temps, senyor Paco».

La presentadora s’acomiada del seu convidat i dels seus oients. Sona la sintonia de Remember, My way, amb la veu de Frank Sinatra, i s’acaba el programa. Fora d’antena, en Paco Alcanyís i la Hannah Wells es donen els telèfons.

—Li trucaràs? —li pregunta la Juanita, que és tafanera de mena.

Li diu que sí.

Mentres sopen, la Hannah li envia per watsapp una fotografia actual de la Bàrbara.

—Collons! —exclama en Paco.

La Juanita també diu la seva.

—A tu, Paco, sempre t’han agradat les grassonetes.

I l’Antonio.

—Quants anys has dit que té aquesta dona, Paco?

—Setanta-quatre.

—Ah! Aquella nit en Paco Alcanyís va somiar amb la Bàrbara Llinares.

El dijous, a la tarda, en Paco truca a la Hannah… Fa el senyal de comunicar.

Al cap de deu minuts torna a trucar. Continua comunicant.

—Prova d’aquí a mitja hora —li diu la Juanita.

—Trucarà quan li doni la gana! —li diu l’Antonio—. El teu germà ja és prou grandet. No l’atabalis!

En Paco truca mitja hora després. Aquest cop no comunica.

—Paco, ara no et puc atendre, truca demà!

En Paco penja el telèfon i renega. Li agafa un rampell dels seus i exclama.

—Ja m’he cansat. Ja no la truco més!

Aquest progama de ràdio va ser emès la segona setmana d’octubre del 2020. Som a mitjans de març del 2021. Recuperat del coronavirus, en Paco Alcanyís ha tornat al seu pis del carrer Freser. Li agrada estar sol. D’ençà que es va separar de la Olívia, està acostumat a viure sol. Quan passi la pandèmia, vol tornar a Mèxic, on ha passat els millors anys de la seva vida i on és molt estimat. Allà es va casar tres cops. Amb la seva primera dona té un filla, que es diu Samantha, però fa mil anys que no la veu. La noia no li perdona que li fes el salt a la seva mare. En Paco i la Hannah no ens van trucar. Ell no sabrà mai, que la Bàrbara va quedar embarassada d’ell i que va perdre la criatura al tercer mes d’embaràs i que durant molts anys el va estimar molt.

La vida d’en Paco Alcanyís és un bolero, un bolero desafinat…

Alex González

 

Comparteix!