MARION COTILLARD premi donostia

Crònica 69 Festival de Sant Sebastià 1.

El 69è Festival de Sant Sebastià celebra la festa del cinema

     El cinema s’erigeix en protagonista d’excepció en la jornada inaugural del 69 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Més enllà del glamur inherent a tota jornada inaugural, enguany amb el moment culminant de l’entrega del Premi Donostia a l’actriu francesa Marion Cotillard, el motí del cinema esdevé també motor narratiu i motiu d’interès. Hem tingut una pel·lícula d’obertura, ‘Un segundo’ de Zhang Yimou, que té una sala de cinema, el seu projeccionista i una bobina robada com a protagonistes i, després, una pel·lícula d’inauguració de la secció Perles, ‘Competencia oficial’ dels argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat, ambientada en el món del cinema, en les seves entranyes.

La reina de la nit       

      Marion Cotillard ha estat obsequiada amb un Premi Donostia que reconeix la seva dilatada trajectòria artística. Cotillard segurament és l’actriu francesa amb més projecció internacional, treballant indistintament al seu país o al cinema americà. Ha actuat a les ordres dels germans Dardenne, ‘Dos días, una noche’ (2014); Jacques Audiard, ‘De óxido y hueso’ (2012); o Arnaud Desplechin, ‘Los fantasmas de Ismael’ (2017). I també ho ha fet a Hollywood en films de Michael Mann, ‘Enemigos públicos’ (2009); Christopher Nolan, ‘Inception/Origen’ (2010); o James Gray, ‘El sueño de Ellis’ (2013). 

     Cotillard ha estat la primera actriu francesa en guanyar l’Oscar a millor intèrpret femení pel seu paper d’Édith Piaf a ‘La vie en rose’ (2007, Olivier Dahan) i   ara mateix la tenim a les nostres pantalles en l’agosarat i excèntric musical americà del francès Leos Carax, ‘Annette’. Decidida mediambientalista, Cotillard és coproductora d’un documental sobre la joventut compromesa de diferents parts del planeta, ‘Bigger Than Us’ de Flore Vasseur, cinta que es podrà veure en rang de sessió espacial dins del mateix certament donostiarra. 

La màgia del cinema

      La pel·lícula d’obertura, ‘Un segundo’ del xinès de Zhang Yimou, arrenca amb un home travessant un desert inhòspit, un personatge errant desafiant les inclemències de l’entorn. Després ens adonem que és un film ambientat en els darrers anys de la Revolució Cultural de Mao i aquest desconegut és un condemnat en un camp de treball xinès que s’ha fugat per acostar-se al poble més proper per veure la seva filla que algú li ha dit que apareixia en un noticiari del règim que s’ha de projectar. La trama s’embolica amb una petita lladregota que roba una bobina i arrenca, amb un deix de comèdia, una batalla entre perseguidor i nena per la custòdia d ela bobina.  

      Després ens adonem que el cinema s’erigeix en protagonista per sí mateix. Més enllà de l’embolic de la bobina robada, Zhang Yimou promou un homenatge al cinema com a experiència col·lectiva, una congregació d’ànimes, un tribut carregat de nostàlgia, però. Tenim un cinema de poble en un racó de món i copsem la màgia del cinema a través de la projecció i l’entusiasme i expectació que desperta en la gent. Les fantasmagories, les ombres xineses que es generen en la pantalla quan la gent es posa davant del focus o rere una pantalla il·luminada. Després veiem els intents de recuperació, conservació i restauració d’una pel·lícula malmesa per la pols i les pedres del camí, els moments més poètics del film.

     En realitat tenim un pare que ha perdut la seva filla i que busca un fantasma, el miratge de la seva filla a través d’una pel·lícula; i després tenim una nena òrfena que vol una pel·lícula per fer una làmpada pel seu germanet. Tenim així un  relat paternofilial en què el fugitiu esdevé una figura paterna per la nena abandonada.  Tot i un Zhang Yimou apagat, deslluït, massa planer, el director xinès aconsegueix reeixir gràcies al seu plantejament d’història mínima, però primordial, i l’aire de conte, de faula, que s’apodera del film. D’altra banda, cal esmentar que ‘Un segunso’ ha vingut precedit d’un curtmetratge del veterà director espanyol Carlos Saura, ‘Rosa Rosae. La Guerra Civil’, una cançó de l’aragonès José Antonio Labordeta il·lustrada amb dibuixos en blanc i negre, com en carbó, que evoquen l’horror de la Guerra Civil, i que sembla les pintures negres de Goya.

 Cinema dins del cinema

      La inauguració de la secció Perles d’altres Festivals ha anat a càrrec de la pel·lícula espanyola-argentina del grup Mediapro que acabava de passar pel Festival de Venècia, ‘Competencia Oficial’ dels argentins Mariano Cohn i Gastón Duprat. Una comèdia paròdica ambientada en el món del cinema després que un milionari vol que el seu nom sigui recordat per alguna cosa més que per la seva fortuna i es disposa a comprar els drets d’una novel·la per ser adaptada al cinema i vol contractar als millors per fer-ho. 

    La pel·lícula serà protagonitzada per dos actors famosos però de mètodes i caràcters diferents, un actor estil Hollywood, Félix Rivero (Antonio Banderas), i un altre famós actor del cinema d’autor, Iván Torres (Óscar Martínez). Ambdós seran dirigits per una cineasta de prestigi, coneguda per les seves excentricitats, Lola Cuevas (Penélope Cruz). 

    Un film farcit de bromes i gags sobre la professió, amb moments ben aconseguits, altres hilarants, però també uns quants poc inspirats. En aquest film de desconstrucció de l’ofici, movent-se per les interioritats del rodatges de cinema, trobem una Penélope Cruz que destaca en un registre còmic bastant inusual en la seva carrera. ‘Competencia Oficial’ és una pel·lícula simpàtica, de plantejament simple, filmat quasi tota ella en una única localització, redundant en el seu aspecte més teatral, no en sentit pejoratiu, sinó en el seu sentit dramatúrgic, l’espai del cos a cos dels dos actors rivals. Els assaigs posen al descobert l’estupidesa humana i els egos inflats. Un film que pateix de problemes de ritme, en general, sovint descompensada, però que ens regala un saludable divertiment.

Joan Millaret Valls

 

Comparteix!