les misérables. catifa vermella.

Crònica Canes 2019 2.

Canes es mou entre la violència dels banlieues francesos i la violència congènita d’un poblet brasiler imaginari

   El director, actor i guionista francès Ladj Ly entra per primera vegada en la Secció Oficial amb un film de fort compromís social, ‘Les Misérables’. Després de diversos curtmetratges i documentals, el present film és el desenvolupament d’un curtmetratge previ del 2018.La violència latent als carrers dels suburbis francesos i la violència.    Després de l’esplèndida ‘Aquarius’ (2016), el brasiler Kleber Mendonça Filho retorna a concurs amb ‘Bacurau’ i ho fa acompanyat en aquest tercer llargmetratge en la direcció del seu responsable del disseny de producció Juliano Dornelles. ‘Bacurau’ serà la història d’un poble situat en una zona perduda de Pernambuco, el qual dóna nom al títol del film, un llogaret solcat també per la violència.

Odi suburbà

   ‘Les misérables’ afronta la conflictiva relació entre les forces de l’ordre  i la població dels barris marginals francesos, els banlieues. Aquest problemàtica explosiva està tractada a partir de la presència d’un  policia, Stéphane (Damien Bonnard), destinat al suburbi de Montfermeil al costat d’una parella de policies. Després de diversos petits incidents, com escenes de mediació, i que posen al descobert el tarannà divers i, fins i tot, oposat, d’aquests policies, el conflicte principal esclata durant una operació de recerca d’un cadell de lleó robat d’un circ.

   Però durant una baralla els policies disparen a la cara del noi culpable del furt quan es veuen assetjats per un grup de nens. La reprovable acció és gravada casualment a vista d’un dron d’un nen del veïnat que es dedicar a espiar a les seves veïnes. Aquest testimoni imprevist de l’agressió enverinarà una situació tan polèmica. La llavor de la policia germinarà sense aturador a partir d’aquest moment ja que el incident ha estat tancat en fals. El rancor i l’odi per un abús policial refuten així unes primeres imatges de celebració col·lectiva nacional, amb tots els colors de races i nacionalitats que conformen el gresol francès, conjurats en l’eufòria per un èxit esportiu.

    Aquesta unió patriòtica i republicana, una èxit de la multiculturalitat i la convivència col·lectiva, es sustenta, però, sobre un precari equilibri, sempre al llindar de l’esclat social. El que planteja aquest notable film és que la guspira pot saltar en qualsevol moment i que la més nímia tonteria pot encendre la metxa de l’incendi als barris. Un crit d’alerta també sobre situacions viscudes de violència destructiva indiscriminada  que es poden repetir en el moment menys pensat.

    Aquesta amenaça latent que batega constantment sembla una posada al dia d’un film tan essencial sobre el malestar dels barris saturats de població migrada i marginal com ‘El odio’ (1995) de Mathieu Kassovitz. I el nervi  de la posada en escena, com les mateixes escenes de batusses i d’enfrontaments en un deteriorat bloc de pisos, tenen el pols dels films rabiosos de Jacques Audiard, sobretot, Palma d’or a Canes el 2015, ‘Dheepan’.

     Tampoc podem oblidar el text primordial ‘Els miserables’ de Victor Hugo amb les seves ressonàncies de fons, com una posada al dia. En el marc d’aquests suburbis problemàtics i de futur incert, la cita al clàssic de Vigo es fa palès en la primera missió el nou policia. Aquest vincle es fa manifest al final del film amb unes frases reveladores i que donen resposta a les moltes preguntes que formula aquest film gens maniquea, “Amics meus, reteniu això, no hi males herbes ni homes dolents. Només hi ha mals conreadors.” Finalment podem esmentar l’aparició fugissera de Jeanne Balibar com a responsable d’una comissaria.

Món ancestral

L’acció col·lectiva del poblet rural ‘Bacuaru’ està situada en un futur proper i l’enterrament d’una matriarca de 94 anys, Carmelita, obra la trama pròpiament dita.

Quelcom enigmàtic i misteriós predomina en l’atmosfera i el funeral a Bacurau  arriba precedit per un accident mortal a la carretera en què el camió involucrat va carregat de taüts. Un pròleg premonitori que enllaça amb fenòmens paranormals, una sort del realisme màgic com el del Macondo imaginat per García Márquez. Els propis contorns difuminats del fantàstic i d’allò real s’acompanya d’alguns trets visionaris fruit de la ingesta d’un psicotròpic de part dels pobladors d’aquest indret que sembla funcionar de manera autàrquica.

     En realitat, és una petita comunitat fora del temps i, fins i tot, arriba a desaparèixer en la cerca a google maps, talment s’hagués esvaït dels mapes cartogràfics. La seva insularitat, on manquen sovint medicines o recursos bàsics com l’aigua, li donen una personalitat esquerpa amb l’exterior i els seus habitants no es deixen entabanar, fins a provocar el buit, en el moment de la visita d’un polític amb tics de showman i carregat de vanes promeses.

    L’escarni a aquest candidat provoca la irrupció d’uns sicaris nord-americans liderats per Michael (Udo Kier) encarregats d’escampar la violència arreu, una al·lusió prou explícita a una certa connivència entre el poder actual al Brasil i els Estats Units. La resistència, a estones salvatge i acarnissada, a càrrec dels vilatans, esdevé un episodi més de la violència història del país, conformat per guerrilles, aixecaments indígenes, repressió estatal o els estralls de la colonització.  

    Una memòria d’un univers de violència recollit en el museu d’història local i que després de la bogeria assassina registrarà les empremtes de la carnisseria en les seves pròpies parets, empremtes del present en un temple del passat. Una cadena de successos dotats d’un força simbòlica evident en què la ficció  acaba conformant un relat metafòric del propi Brasil. Cal esmentar que la gran protagonista de ‘Aquarius’, Sonia Braga, gaudeix també d’un paper rellevant. Tot i les virtuts i encerts evidents d’aquesta singular aposta, els resultats, però, acaben sent més aviat discrets.

Joan Millaret Valls (AMIC-ACPG)

 

Comparteix!