unnamed (72)

crònica Cannes 1.

-Infàncies esgarriades al 70è Festival de Cannes

La Secció Oficial ens ha deixat en la seva primera jornada competitiva els seus dos primers títols d’alçada, d’aquells que fan gran l’aura que envolta el Festival de Cannes. Dos pel·lícules que, curiosament, situen la infància en el moll de l’os, como si es tractés d’un programa doble sobre una mateix qüestió però amb enfocaments quasi oposats. D’una banda, una història lluminosa de reconstrucció infantil, “Wonderstruck” de Todd Haynes, i de l’altre, una història ombrívola de destrucció infantil a “Loveless” d’ Andrey Zvyagintsev.

Nens perduts

Després de la demolidora i pessimista cinta sobre la corrupció exhibida a Cannes “Leviatan” (2014), el rus Andrey Zvyagintsev competeix enguany amb una altra pel·lícula sísmica, “Loveless”.  En aquesta ocasió, el cineasta rus ofereix el retrat d’una parella que s’està divorciant agrament, Boris (Alexey Rozin) y Zhenya (Maryana Spivak), i que alhora està refent la seva vida per separat amb noves parelles.

En aquesta separació convulsa però en camí de resolució pels adults, el fill d’ambdós, Aliocha (Matvey Novikob), de dotze anys, apareix com el principal damnificat. Els estralls del divorci s’acarnissen en el noi. L’egoisme i els retrets del grans, l’agressivitat i la violència verbal que empren, no tenen en compte el petit, que experimenta un dolor i un sofriment  il·limitat.

L’amor nou que esclata en ambdues parelles, deixa una delectació pels cossos, el sexe, el plaer. Un foc nou que es viu amb una entrega i una intensitat celebrativa, pletòrica, però que deixa de banda al nen, criatura dissortada, que sembla inexistent pels seus progenitors en els seus nous projectes vitals.

El fill és oblidat, descuidat, fins al punt que desapareixerà físicament de les seves vides, en lloc desconegut. Aleshores arriba la angoixa de la recerca del petit, les batudes, una recerca infructuosa i dilatada en el temps, en la qual els pares s’impliquen. Una prova que els acabarà afectant a ells també, ferits i assetjats per la càrrega de la desaparició del seu fill. Un film finalment amarg i desencisat, angoixant, fins i tot.

Cal subratllar en el seu tractament que sap treure un gran profit de les cuidades escenes d’interiors, unes escenes que creen un contrast abrupte, quasi irreconciliable, entre els pisos, la ciutat, i el bosc que envolta la ciutat. Un espai natural associat al nen solitari i taciturn, un paisatge d’arbres retorçats i tombats, espectrals, com espai d’allò ocult. Un entorn que obra precisament el film a forma de preàmbul, amb un paisatge nevat i hivernal, i que ens condueix a una atmosfera de conte cruel.

Nens retrobats

Després de la meravellosa “Carol” (2015), a partir d’un relat de Patricia Highsmith, el nord-americà Todd Haynes repeteix a Cannes en un inusual canvi de registre. Haynes presenta “Wonderstruck”, adaptació d’un relat de Brian Selznick, reputat autor de contes infantils, revelat en pantalla gran a la deliciosa “La invención de Hugo” (2011, Martin Scorsese). “Wonderstruck” és un viatge a la infància a través de dos històries alternades protagonitzades por dos nens diferents però en dues èpoques diferents. Ambdues línies narratives parlen de dos nens que busquen els seus pares.

Als anys vint, Rose (Millicent Simmonds), una nena sordmuda, pràcticament no coneix la seva mare, (Julianne Moore), una actriu famosa que triomfa en el cinema mut. Quan Rose veu que la mare actuarà als escenaris a Nova York Rose s’escapa per anar a la ciutat per retrobar la seva mare, sent  acollida finalment pel seu germà gran, cuidador d’un museu. I els anys setanta, un nen, Ben (Oakes Flegey), que fa poc ha perdut la seva mare (Michelle Williams) en un accident de trànsit, segueix una pista que el podria portar fins al seu pare desconegut, una nota d’un remitent provinent d’una llibreria novaiorquesa.

Dos itineraris infantils iniciàtics, encara que separats per prop de cinquanta anys, dos rutes de reconstrucció de les seves òrfenes vides que els acaba portant al mateix lloc, Museu d’Història Natural de Nova York. Al final, tendeixen a convergir i fusionar-se les dues trames, dues històries quasi bessones. No sols per la coincidència dels mateixos escenaris, sinó també pel tret físic que els uneix, la sordesa, recent a causa d’un llamp en el cas de Ben.

El film  resulta exquisit en molts moments, amb unes imatges precioses en blanc i negre pels anys vint, combinades amb la fotografia en color pels anys més recents, impregnades de la estètica dels setanta. Una duplicitat que s’enriqueix de  l’orientació clara de conte i faula que adquireix el relat, amb nous ingredients fantàstics com les miniatures i les maquetes, que conjuguen la màgia infantil amb l’entorn de la ciutat. O també instants de pur cinema d’animació, especialment en el seu tram final.

El prodigiós embolcall visual i sonor, amb una banda sonora acuradíssima de Carter Burwell, que ofereix una versió espatarrant d’un tema de David Bowie en els crèdits finals, però no pot dissimular en alguns moments el desgast de la pròpia història, que sembla encallar-se en alguns punts, així com una certa tendència a l’emotivitat i sentimentalitat, d’altra banda, força inherent al format més infantil.

Joan Millaret Valls/AMIC

 

 

 

Comparteix!