secret_pagines_pagines_imatge_738-castell_d_escornalbou

Eduard Toda i Güell-egiptòleg, antropòleg, escriptor, historiador,….

Fa molts anys vaig tenir la sort de treballar amb en Rafel Caria, filòleg i poeta alguerès, un dels editors del prestigiós anuari acadèmic Revista de l’Alguer, qui a l’any 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva preocupació pel futur del català a Sardenya. El 2006 fou escollit membre de l’Institut d’Estudis Catalans com a especialista de Toponomàstica i Lexicografia algueresa, el primer alguerès que en va esdevenir membre.
Amb en Rafel i altres amics vàrem estar una nit escoltant poesia i admirant la costa de L’Alguer, una nit impresa en el record i la memòria.

Més tard, animada per en Rafel vaig passar moltes hores a la Biblioteca de Catalunya esbrinant amb detall l’origen del cant de la Sibil·la que també és es canta a l’Alguer.

També recordo de bon grat les tardes a l’Alguer amb plànols i paciència estudiant la toponímia del lloc. I com no investigant de dalt a baix la vida d’en Eduard Toda i Güell, i vaig tenir l’ocasió d’acompanyar en Rafel Caria a Poblet per fer una breu oració en memòria del seu admirat Toda.

Marta Texidó

Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 – Poblet, 26 d’abril de 1941) fou un diplomàtic, egiptòleg, antropòleg, escriptor, historiador, bibliògraf i filantrop català. Va destacar per ser un pioner en egiptologia i el redescobridor de l’alguerès.

Fill natural d’un alcalde de Reus, va ser educat per la mare i pel seu oncle, el periodista i polític reusenc Josep Güell i Mercader, insigne republicà.

A Reus va estudiar amb Antoni Gaudí i el 1870 ja va publicar el llibre Poblet: descripción histórica.

Va estudiar Dret a Madrid i va ingressar a la carrera diplomàtica gràcies a la seva facilitat pels idiomes. El 1873 guanyà unes oposicions a agregat diplomàtic del Ministeri d’Estat. El 1876 va anar com a vicecònsol a la Xina (Macau, Hong Kong, Canton i Xangai), el 1884, com a cònsol, a Egipte (el Caire), i més tard al Regne Unit (Glasgow), a Finlàndia (Hèlsinki), a França (l’Havre), a Itàlia (Càller) i a altres llocs.

A Egipte es va interessar per l’arqueologia egípcia, ciència en la qual fou el primer estudiós de l’Estat Espanyol i de Catalunya. Va fer excavacions a Tebes, va publicar alguns estudis i va reunir una col·lecció d’objectes egipcis. A París va trobar els escrits d’Alí Bei, que va donar a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.

La pervivència de l’alguerès era desconeguda durant els segles XVIII i XIX. Mentre era cònsol a Sardenya, el 1887, el van informar de l’existència d’una llengua que no era sard ni italià. Va redescobrir la pervivència de l’alguerès que va donar a conèixer en dos llibres: Un poble català d’Itàlia: l’Alguer i Records catalans de Sardenya.

El 1882, retornat a Catalunya, va entrar en contacte amb el moviment literari català de la mà de Víctor Balaguer, que el va introduir al cercle d’intel·lectuals de «La Renaixença», entre els quals era amistosament conegut com el cònsol xino. Des d’aleshores va escriure en català.

En els últims anys del segle XIX es va instal·lar a Londres, on va posar fi a la seva carrera diplomàtica i va tenir èxit en els negocis. El 1918 va tornar ric a Catalunya i es va establir al monestir d’Escornalbou, que va reconstruir, i on va aplegar una valuosa biblioteca i una gran col·lecció d’antiguitats i obres d’art. Fou elegit membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1916) i president de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, va exercir altres càrrecs de menys rellevància i va publicar un gran nombre de llibres i articles.

L’interès per Poblet que tenia des de jove (amb Gaudí i Josep Ribera Sans havia elaborat un projecte per restaurar el monestir) es materialitzà el 1920, quan ingressà a la Comissió de Documents Històrics i Artístics. El 1930 es va instal·lar a Poblet en ser nomenat president del Patronat de Poblet, creat per dirigir la recuperació del monestir, activitat en la qual va treballar sense descans la resta de la seva vida. Des del 1936 va exercir alguns càrrecs culturals regionals de la Generalitat. Els fons que va salvar els va poder lliurar a les noves autoritats franquistes el 1939 sense haver estat malmesos. Aviat va aconseguir ser rehabilitat pel nou règim i va recuperar el càrrec de president del Patronat pobletà.

Va morir al monestir de Poblet i hi va ser enterrat. L’Ajuntament de Reus li va dedicar un carrer de la ciutat i un col·legi públic porta el seu nom. La ciutat de Barcelona també li ha dedicat un carrer, al barri de Horta.

Font: Viquipèdia-Marta Texidó

Comparteix!