IMG-20180710-WA0007

EL DARRER ADÉU A UN AMIC

Estic molt trist i maleint els homes que ens han ficat en aquesta guerra, que ens ha arabassat el nostre amic i company, en Pere Nonell i Sayrach. Sí tant els hi agrada, que vagin ells a defensar les restes de l’Imperi, però a nosaltres, que ens deixin en pau. A Cuba no se’ns hi ha perdut res.  

La mort d’en Pere ha estat un cop molt dur, he perdut un dels meus millors amics. En Pere no es mereixia acabar així, tan lluny de casa seva i dels seus. Avui, 11 de novembre de 1895, l’hem enterrat al cementiri de l’Havana. Que n’és d’injusta la vida! Mentre l’enterraven, no he deixat de pensar en els seus pares i els seus germans, que ell tant estimava, i en la dona dels seus somnis, una noia de Girona, que es diu Maria Aurèlia Juncà. Tots estem molt afectats i desmoralitzats. no hem vingut pas a Cuba a morir! Tinc por que en Lluís faci una bestiesa. Aquest matí, en sortir del cementiri, m’ha dit que a la mínima oportunitat tocaria el dos i que a ell, no l’enterrarien pas a Cuba.  

En Pere va morir ahir, passada la mitjanit. L’últim cop que el vaig veure en vida, va ser dijous passat, que el vaig anar a veure a l’hospital. El vaig trobar molt desmillorat. El metge que l’atenia, el capità Estelrich, em va comentar que en Pere tenia els dies comptats i que no hi havia res a fer.   

En Pere va estar molt content de veure’m. Li vaig preguntar com es trobava i em va contestar, que no gaire bé, i li vaig donar molts ànims. I m’ho va agrair.

-Gràcies, Sidro. I tu,com estàs?    

-Jo? Fastiguejat. I a tu, et tracten bé aquí?    

-Sí. El capità Estelrich és molt amable, si més no, amb mi. És mallorquí. Ho sabies?

-No, però ja m’ho imaginava. Parla igual que un client de la fusteria, on jo treballo, el senyor Alomar, que també és de les Illes.

-T’agrada ser fuster, Sidro?

-M’hauria agradat més ser tramviaire, però no vaig poder triar. Quan tenia nou anys d’edat, el pare em va treure de l’escola i vaig entrar d’aprenent a la fusteria del senyor Segimon. I a tu, Pere, t’agrada l’ofici de flaquer?

-El vaig triar jo! Quan vaig complir deu anys, el pare em va dir: “Pere, ja tens edat de treballar. Què t’estimes més, treballar amb mi a la carboneria o a la fleca Juncà?”. Vaig triar la segona opció. M’agrada la feina. Els amos em fan sentir com a casa, i a més, hi és la Maria Aurèlia, la dona dels meus somnis. Ara que no hi és al meu costat, és quan més somio amb ella. Aquesta nit, sense anar més lluny. M’agradaria tant, poder-li dir que l’estimo, però no tinc prou valor, sóc un covard. Tu que faries, Sidro?  

-Jo, de tu, li escriuria una carta.

-I què li dic? No tinc facilitat de paraula, jo.

-Us tracteu de tu o de vostè.

-Jo, de vostè, la Maria Aurèlia és la filla de l’amo.

-Doncs, li pots dir, per exemple: “Hola senyoreta Maria Aurèlia. No es pensi, que me n’he oblidat de tots vostès, però només arribar a Cuba, vaig agafar unes febres, que ningú donava un ral per la meva vida, gràcies a Déu ja em trobo molt millor. Records als seus pares, etc…”.

-Es diuen Narcís i Roser. Gràcies Sidro.

-Per això som els amics, Pere! Així, que avui has tornat a somiar amb la Maria Aurèlia. Aquest cop també tu i ella anàveu de bracet per la Devesa? No hi ha un altre lloc per a passejar?

-Sí, és clar, però que vols que faci, jo.    

-Res, només és un somni i prou. I a més d’anar de bracet amb ella, que més heu fet? No us heu fet mai un petó?

-Sí, és clar! El primer cop que ens vam besar, una mica més i em desmaio de l’emoció. La Maria Aurèlia és la noia més encisadora de tota Girona. D’això, Sidro. Hi has estat mai?

-A Girona? No! Però et prometo, que s’acabi aquest malson, la Laieta i jo hi anirem. Hi vindrà també en Lluís, si vols.

-Si ha de venir amb la Maria del Carmen, que s’estalvien el viatge. Aquesta noia és una ximpleta. Parla tan de pressa i com es menja les paraules, no l’entenc.  

–Ja és aigua passada. A en Lluís li agrada una altra ara, la Maria Isabel Canyelles, la filla gran del senyor Agustí, el botiguer, una noia que fa molt de goig, així com la seva germana, la Maria Cristina. El nostre amic és com les abelles, que van de flor en flor.

-Quina enveja, en Lluís, com és alt i guapot, en canvi a mi, les dones ni em miren. Uns tant i uns altres tan poc. D’això. A Cuba no hi ha mai tardor? És l’època de l’any que més m’agrada. El nostre metge de capçalera, el doctor Dalí, diu que sóc una mica melancòlic. A la Maria Aurèlia li agrada més la primavera. Ho sé, perquè un dia vaig sentir com li deia a la seva amiga, la Marianna Roure.

-A mi també m’agrada més la primavera, la tardor la trobo trista i em deprimeix, potser perquè en aquesta època vaig perdre la meva germana gran, l’Araceli. La tenim tots molt idealitzada. Ha estat el nostre mirall. La mare, quan de petits fèiem una dolenteria, sempre ens deia: “Això, l’Araceli no ho hauria fet mai!”.

-Jo, als meus germans, me’ls estimo molt, en Joan, la Teresa, la Neus i en Romà, el menut de la casa. Els pares són bona gent, persones senzilles. Ell treballa en una carboneria, com el pare d’en Lluís.

-Els meus també són persones senzilles. El pare és descarregador del port de Barcelona i la mare, portera de la finca on vivim. M’avinc més amb el pare que amb la mare, però. Tenim els mateixos ideals, volem un món millor i una societat sense amos ni proletaris, m’entens el que vull dir?

-Més o menys. Jo no entenc, d’aquestes coses, Sidro.  

-Doncs, deixem-ho córrer i canviem de tema.

-Sí, millor. Saps? Els metges em diuen, que si em recupero una mica, em repatriaran. Jo encara no m’ho crec.   

-Si els metges t’ho han dit, serà perquè t’han trobat molt millor. No perdis mai l’esperança, amic meu. Quina sort, la teva, si et repatrien. En canvi a en Lluís i a mi, vés a saber quan tornarem a casa, això fa mala pinta, vull dir que aquesta guerra serà més llarga del que tothom pensa, i jo ja començo a estar una mica escagarrinat. I si ens envien a la manigua, ja ens podem anar acomiadant d’aquest món, que d’allà no en sortirem vius.

-Doncs, sí que estem ben arreglats, Sidro. En Pujolràs, en Sorribes i en Monrós, hi són ara allà, oi?  

-Sí, i em temo que morts de fàstic.

-No sé què és pitjor, estar malalt o ser a la manigua. Hem tingut mala sort, Sidro. Estàvem tan tranquils a Cadis! Creus que d’aquesta me’n sortiré?

-Pobre de tu, si no te’n surts. A la Laieta i a mi no ens esgarries tu el viatge a Girona. La Laieta no t’ho perdonaria mai. Té molt de caràcter.  

-Doncs no m’agradaria que per culpa meva, la Laieta i tu. No sóc un aixafaguitarres, jo. D’això. O m’ha pujat la febre o és que fa molta calor.   

-Res de febre, fa molta calor. Ara mateix estic suant com un porc.

-No n’estic acostumat a aquestes calorades, és com viure en un forn. Estic molt aixafat, Sidro, només penso, en dormir. T’agraeixo molt que hagis vingut. Tornaràs un altre dia, oi?

–No cal que m’ho preguntis. Cuida’t molt i somia amb la Maria Aurèlia, aquesta noia et fa sentir-te viu. I demà, no te n’oblidis d’escriure-li una carta. Em promets, que ho faràs?

-Sí, Sidro…  

Alex Gonzalez i Esquerdo

Escriptor

Fotografia: Cinta Texidó

Comparteix!