Jordi Domingo105

El fantasma de Tots Sants

Ara fa un any, el poble es va despertar horroritzat: el Lluís de cal Petit era mort. Sí, l’havien trobat mort al cementiri del poble, ningú sabia què havia passat, no hi havia signes de violència; era a terra amb els ulls ben oberts, de bat a bat, a prop de la reixa. El Lluís només tenia quaranta-cinc anys i semblava que gaudia de bona salut. Era un home al qual li agradava gastar bromes, sobretot en aquesta època de Tots Sants, quan la gent sol anar al cementiri.

Quan era petit, el seu avi sempre li explicava  històries de Tots Sants, històries verídiques i llegendes. Ell se les escoltava amb delit. A la nit no podia dormir, però això és una altra “història”. Malgrat el seu insomni, sempre demanava al seu avi que li expliqués més històries.

Va créixer amb un desig ocult de sentir por, por dels morts, por de les ànimes que vagaregen pel cementiri, i, realment, sentia un plaer enorme espantant la gent, els seus amics, transmetent-los aquesta por…

Cada any, per Tots Sants, anava al cementiri quan es feia fosc, vestit amb una capa negra amb caputxa que li tapava el cap i quasi la cara. Es passejava pel cementiri com una ànima en pena, i allà on hi havia gent s’apareixia mig d’amagat, espantant els pobres familiars dels difunts que hi havien anat a portar-los flors i arreglar els nínxols. De fet, ningú s’atrevia a dir que era el Lluís perquè mai ningú l’havia vist, tot eren rumors; els més agosarats havien intentat agafar-lo, però sempre acabava desapareixent.

Però aquest vegada, les coses havien estat diferents: la víctima havia estat ell, el Lluís; qui era el fantasma? El poble, ara, tenia més por que mai. No sabien qui podia ser aquesta “ànima” que continuava espantant i que havia mort el Lluís.

La policia havia convocat tots els  veïns per interrogar-los  sobre què en sabien, d’en Lluís de cal Petit. Més o menys, tots van explicar el mateix, però no els acabava de quadrar la versió de la gent. Ara se sap que el pobre home va morir d’un atac de cor. El seu aspecte era de terror, de molta por, com si hagués estat assaltat per un ésser monstruós o alguna cosa horrible.

——————-

Un any després d’aquella mort, la por ha començat a apoderar-se dels veïns. Hi ha gent que continua dient que ha vist una figura negra, amb una capa i una caputxa, i que ara tenen més por que mai perquè saben que no pot ser el Lluís, i si no és ell, qui és?

La policia no ha dit res, però ha muntat un dispositiu de vigilància per desemmascarar el desconegut fantasma de Tots Sants.

El cementiri estava  molt tranquil. Com sempre, hi havia alguns veïns que netejaven els seus nínxols. A la porta hi havia dos policies que vigilaven.

——————-

Quan ha començat a fosquejar, una ombra d’intranquil·litat s’ha apoderat d’aquella pobra gent. La tarda s’ha anat enfosquint més de pressa perquè els núvols cobrien un cel trist, adient a aquests dies de novembre. Els policies que feien guàrdia s’han retirat, i la por s’ha anat escampant entre aquelles pobres ànimes vivents. De sobte, s’ha sentit un crit molt agut i moltes corredisses. La gent corria esglaiada i alguns s’amagaven entre els xiprers, les estàtues i les figures de les tombes.

Un seguit de gent encaputxada corria cap a una figura concreta, que havia caigut a terra; per fi el tenien. Ja no havien de patir més. Tot s’havia aclarit.

Quan he entrat al bar de la plaça Major d’aquest tranquil poble, tothom parlava del mateix: finalment havien agafat el fantasma: era el Lluís petit, fill del Lluís de cal Petit. Els veïns estaven molt contents i fins i tot parlaven de fer dir una missa en gratitud per haver trobat el culpable.

La policia havia arribat a la conclusió que el Lluís de cal Petit havia mort d’un atac de cor quan va descobrir que el seu fill es dedicava a espantar els veïns. I havia descobert el fill del Lluís com a culpable, però no fou així: pare i fill buscaven el fantasma sense dir-s’ho. Quan el pare va descobrir el fill va caure d’un atac al cor; el fill, però, va voler continuar la tasca iniciada pel seu pare, sabia que el veritable fantasma continuava fent de les seves i volia acabar amb tota aquella por que es generava, i ara tothom creia que era ell el culpable…

Jo havia guanyat l’aposta amb mi mateixa: m’havia demostrat que la gent s’ho creu tot i ho donen tot per cert, que creuen el més petit indici que algú planteja, i que només necessiten a qui culpar.

——————-

Tot va començar fa un parell d’anys quan es van rebre denúncies per robatoris de gerros de flors, aquells cons metàl·lics que es posen al lateral de la porteta subjectes per una argolla. Se’m va ocórrer que podia enxampar el lladre mentre feia la meva feina: sóc la jardinera del cementiri i sempre estic fora, però no em va ser possible perquè va aparèixer el Lluís de cal Petit… i ja sabeu qui era.

La setmana passada, finalment, el vaig enxampar: quan vaig cridar “qui va?”, es va espantar, va caure i li vaig poder veure la cara: era el vicari!!

En realitat el pobre home era un ludòpata…

 

MARIA TERESA GALAN

Fotografia: Jordi Domingo Abad

Comparteix!