485 Enrique Rivas

El final

Sé que ha arribat el final; tot té un final. El nostre és un final dolorós, per a les dues. Hem passat moltes hores juntes, i hem compartit l’admiració i agraïment de tots els qui han participat de les nostres excel·lències.

Aquestes hores divines que mai seran prou valorades, i que  tu a la teva manera i jo, a la meva, hem sabut complementar, les trobaran a faltar. També hem passat molts nervis, moltes angoixes, amb un sol desig: agradar i fer la feina ben feta.

L’èxtasi que despertaves, ja no es repetirà. Crec que tots els qui ens han conegut, i deien que fèiem tan bona parella, ens tindran sempre presents. Tots els aplaudiments que encara ressonen en el menjador, ja no els tornarem a sentir.

Moltes vegades et deia que tu eres la culpable de tot l’enrenou, i tu et defensaves acusant-me a mi. Quants retrets i quant amor! Amb totes les anècdotes que hem viscut, en podríem escriure un llibre ben sucós.

A vegades, quan ja teníem la feina acabada, ens adonàvem  que ens havíem deixat el principal i que ja era massa tard per solucionar-ho, però tu procuraves dissimular… La teva qualitat era molt superior que la que se sol trobar.

Em pregunto què faràs a partir d’ara i com m’ho faré sense tu: no tinc resposta, ni tan sols per a mi.

Avui és l’últim dia. A les dues en punt vindrà la meva família a dinar, ja falta poc. Estaré pendent de tu fins l’últim moment i procuraré que l’arròs no se t’enganxi, no et vull fer més mal.

Tot és a punt! Truquen a la porta, ja són aquí. Sents?, diuen que senten la teva olor. D’aquí a poc rebràs l’últim aplaudiment. Ets la millor PAELLA!

Maria Teresa Galan

Fotografia: Enrique Rivas

Comparteix!