Nadal-10

El retorn de Nadal

Des que havia mort en Ramon que pràcticament no sortia de casa. No li calia viure; si es llevava era per la seva néta i el seu gos, sí, hi havia una altra cosa: veure el seu país lliure.

Guardava el record, com si fos avui, de les batalletes que li explicava la seva mare mentre el pare li ensenyava la cicatriu del cap, una cicatriu que semblava una diadema; semblava talment que li unís el crani. L’àvia, tot fent broma, deia que li havien robat el cap. Ell gairebé no volia ni parlar-ne i l`àvia sempre li deia que si no parlava ni volia saber res dels records, arribaria un dia que perdria l’ànima i el seu cos es buidaria, no seria res, només seria despulles.

El record del seu marit i de tot el que havien viscut, la mantenia viva. Cada dia, després d’assegurar-se que era viva, feia uns exercicis que li havia dit el metge, un dia que s’havia perdut i no sabia on vivia, sort d’un veí que la va trobar al carrer donant voltes a l’illa, passava per davant de casa seva i no sabia reconèixer l’escala. Fins que el veí la portà a la farmàcia i avisaren el metge; ell sí que la va reconèixer i també la seva vida, i el seu marit… Va ser llavors que li va explicar la importància de mantenir els records vius; cada dia havia de pensar en algun fet. Aquell dia va ser transcendental.

Feia fred, era desembre i ja havien encès les llumetes de Nadal, aquelles llumetes que feia anys que no sabia per què les encenien, però li agradaven, i els seus ulls s’il·luminaven. Aquella tarda, quan l’Àngels va tornar de treballar, li va dir:

̶ Nena, oi que falta poc per Nadal?

̶ Sí, àvia, i avui farem el pessebre i el dia de Nadal cantaràs el Fum, Fum, Fum que sempre has cantat tan bé.

̶ No, jo no sé cantar…, no he cantat mai.

Nadal va arribar puntual com cada any. Com cada any va arribar la família, es van petonejar i van encetar una conversa sense importància mentre l’àvia se’ls mirava com si no els conegués. Van seure a taula i van posar alguna nadala per omplir els buits de les persones que no hi eren i els silencis mentre assaborien aquelles menges diferents: menges de festes assenyalades, que semblaven fetes per mans de sants.

Quan tots ja menjaven torrons i l’àvia rosegava una neula, de sobte va dir:

̶ En Ramon seia on seus tu, Lluís; i tu al meu costat. ̶ Tots es van mirar sorpresos, feia anys que no tenia una conversa ni parlava dels seus records. L’àvia es va posar dreta i mirant-los fixament va començar a taral·lejar: “Fum, Fum, Fum…; i tu, Lluís m’ajudaràs, com feia en Ramon”.

I començaren:

“El vint-i-cinc de desembre, FUM, FUM, FUM (2) ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet; fill de la Verge Maria, és nat en una establia, FUM, FUM, FUM”

Quan acabaren, tots aplaudiren i s’abraçaren emocionats. Feia anys que havien perdut l‘esperit nadalenc i avui l’havien recuperat.

Nadal arriba per despertar les emocions que dormen i els records oblidats.

Maria Teresa Galan

BON NADAL 2019

Fotografia: Montserrat Cornelles

Comparteix!