secret_pagines_pagines_imatge_9686-_DSC0207

Entrevista a Abel Folk-Per Marta Texidó

Recuperació d’entrevistes anteriors per sol.licitud dels subscriptors.

Cinema, teatre i televisió són alguns dels escenaris habituals de la dilatada activitat professional de l’actor Abel Folk. Actualment, entre altres projectes, l’actor català és productor de la comèdia ‘Losers’ (Perdedors) de la Marta Buchaca, una comèdia romàntica que es representa amb èxit al teatre Villarroel de Barcelona.

1.- Com valores la teva participació a ‘Losers’?
A Losers sóc un productor, som varis, comparteixo la responsabilitat de l’empresari, però faig una feina que m’entusiasma: la del productor executiu, no només resoldre els temes financers, sinó escollir una mica qui fa què. Col·laborar en un projecte que volem fer, qui són les persones ideals, com serà aquest decorat, no obstant això aquesta és la funció de La Marta Buchaca, ella és qui l’ha escrita, és qui la dirigeix i ho ha fet molt bé.

2.- Quin és el tret diferencial de la comèdia de la Marta Buchaca?

És l’autora més contemporània que hi ha al país. Crec que en teatre quan algú intenta ser contemporani acostuma a ser molt impostat. La Marta el que té és que és molt, molt, rabiosament contemporània, tant en els elements que fa servir, la història que explica, com el llenguatge que utilitza. És una magnífica escriptora de teatre que fa funcions molt bones. Un amic meu diu que una de les virtuts d’aquesta obra és que no podria haver estat escrita l’any passat.

3.- Com veus la complicitat interpretativa de l’Alba Florejachs i el Jordi Diaz?

Hi havia un cert risc en la tria d’ells dos. No són pas actors de la mateixa corda, i, de fet a l’hora de posar-los junts vam assumir un cert risc. Però jo estic molt content, ja que de seguida ho vaig veure molt clar que era la parella ideal per a la funció i de fet és que tots dos han arribat per camins diferents a un acord artístic, que està molt bé i funciona, perquè entre ells s’ha creat una relació molt especial.

4.- En què consisteix el nou espectacle que prepares per al Romea?

Estic preparant una cosa que es diu “L’última trobada” de Sándor Márai autor hongarès, de qui la versió teatral la va escriure Christopher Hampton, el qual té un currículum molt llarg i de molts èxits, com per exemple “Les amistats perilloses” que es va estrenar a Londres fa 7 o 8 anys amb en Jeremy Irons, que és el personatge que interpretaré jo.
És un projecte que m’ha perseguit durant molts anys i que finalment arriba l’hora de poder-ho fer. És possiblement l’anàlisi sobre l’amistat mes precís que he llegit mai. L’estrenarem a finals d’octubre al Romea.

5.- Què et motiva més quan desenvolupes un nou guió?

Jo no tinc un sol camí. Crec que la millor cosa que m’ha passat en aquest ofici i la pitjor també, és que he fet moltes activitats: teatre, tele, cine, doblatge, ràdio, és a dir mil coses i totes elles radicalment diferents. No he estat capaç d’enamorar-me d’una sola i segurament això m’ha obligat a la diversitat,i és cert això que diuen que: “El que mucho abarca poco aprieta” peró, també és possible que si jo m’hagués concentrat més en una sola ocupació, la meva carrera hauria estat completament diferent, però també és veritat que aquest ventall tan obert, aquesta quantitat de portes obertes que he mantingut, m’ha permès explorar altres àmbits que no haguès pas conegut.
Com a generador de projectes he apostat molt per un tipus de teatre en el qual hi ha un compromís entre la màxima exigència i el rigor. Al mateix temps he intentat oferir a l’espectador obres en les quals hi hagi un cert compromís amb el plaer, que no vol dir riure, ni fer comèdia.
I ara, si em permets, m’estendré:
He intentat sempre fer un matrimoni entre el bon teatre de boulevard francès o anglès barrejat amb un teatre de gran exigència cultural. Crec que me n’he sortit, perquè he produït unes quantes obres i algunes d’elles han estat èxits, per tant molt no ens hem equivocat.

En canvi en cine he dirigit dues pel·lícules una amb en Joan Riedweg que és el meu soci i col.lega. Tant ell com jo ens hem tornat molt bojos i vam decidir ajuntar-nos per fer el que ens venia de gust. Nosaltres creiem que hi ha una manera de fer cine molt diferent del cine que es fa, i aquí sí que hem arriscat més, ja que hem fet pel·lícules que afortunadament han tingut molt suport i gràcies a això hem pogut ser molt lliures a l’hora de treballar.

Una d’elles és “Xtrems” que va tenir un recorregut llarg i molt bona repercussió i l’altre “Desclasificats” que és la versió de l’obra de teatre que vaig fer a la Villarroel amb l’Emma Vilarasau i en Toni Sevilla, la qual vàrem portar a un festival dels Estats Units i vam guanyar el premi del jurat i dos premis més.

6.- Quin consell donaries a les persones joves que volen dedicar-se a la interpretació?

Que s’ho pensin bé. Estan molt equivocats, la imatge que tenen del que és aquest ofici no té res a veure amb la realitat. És un ofici molt intens, molt satisfactori quan funciona, però alhora és molt exigent i et demana molt esforç, molt treball i molta solidesa psicològica, si no és molt complicat. Que es plantegin si volen treballar molt i si són capaços de conviure amb el fracàs. Si la resposta és afirmativa endavant.

8.- Per acabar, explica’ns un secret…

Hi ha una norma que intento seguir: no intentis mai fer coses que si algú sap que les fas et pugui perjudicar gaire.
Jo tinc la teoria de què només és feliç aquell que és capaç de conviure acceptablement bé amb les normes; les normes són aquestes, el camp te les mides que té, però si tu tires la pilota més enllà de la ratlla el partit s’atura. Si tu vols continuar jugant més enllà de la ratlla no hi ha partit. Per tant si vols continuar jugant a futbol juga dins del camp.
La vida té uns límits, no pots matar a ningú, no pots insultar a ningú, has de ser generós, compartir les coses que tens amb la teva família, alimentar els teus fills, respectar els veïns.
Si tot això s’accepta d’una forma natural la teva vida té possibilitats d’èxit. Si no, no, ja que cada vegada que transgredeixes un límit tindràs un greu problema i això… conec poca gent que en sigui capaç. Però els que en són capaços són molt feliços. I jo de debò que ho intento.

Marta Texidó

Editora

Comparteix!