a1

Esbrocalada mar de lluna plena

L’esvalotada mar
exaltada empenya
embravides onades
trencant furioses
contra l’inert escarpat.

Estrepitosa percussió,
garbuix d’amotinada escuma,
d’aigües esfereïdes en clara nit
enllumenada per l’espurneig
de noctàmbula Dama blanca.

Romàntica simfonia
d’aquosos espetecs
albirats per l’alba Lluna.
Plaent, dalt del cel penjada,
amb febles raigs reflectits,
ens acollia endormiscada.

Indòmita natura desbocada,
aigua i esculls enfrontats!
Sobre asprosos cingles
de l’impertèrrit penya-segat,
damunt de mudes roques
arraulides de complicitat compartida,
silenciosos ens hi vam reclinar.

Dues remors jo sentia.
L’una, la de la mar brava
que incessant es revoltava.
L’altra, els baticors arrauxats,
bategant gatzarejats,
dels nostres cors enamorats.

Agafats de les mans,
gaudint de la salvatge harmonia
davant de l’arriscat perill,
deixàrem els pensaments volar
contemplant la fera immensitat
tots dos sense parlar.

Ella, cap a mi se’m va girar…
Espurnes clares de Lluna
en els seus ulls s’hi reflectien.
Sense dir-nos paraules
ens vàrem acaronar.

L’apassionament
se’ns va desfermar!
Com a brasa sobre palla seca
l’incendi amorós va esclatar!
La reina blanca de la nit,
mirant-nos avergonyida,
amb un somriure va callar.

© Ignasi Carbonell Ruiz

Comparteix!