P1010840

Final de trajecte

Els dies i les nits es perseguien sense entrebancs seriosos, només una gota enorme de tristesa i un buit ocupava el cor d’en Martí. Cada dia que passava, l’angoixa se l’enduia més enllà de l’espai.

El temps lliscava lentament, entretingut amb el llibre que havia començat en vida de la Núria, però que sense la seva participació se l’hi feia feixuc. Només l’avidesa de veure la seva filla el mantenia dempeus.

Aquella nit, quan hi anà la seva filla, repassaren les notes per a una conferència que havia de fer a la Universitat d’Oxford (Anglaterra). Era sobre la tesi que havia començat amb la seva dona i havia acabat amb la seva filla: “La Mort”.

Tot era a punt: fins i tot les persones que els havien de rebre. Els seus apunts, ben estructurats i assajats en veu alta amb les seves pauses i to de veu…

Quan arribaren a l’aeroport, ja els esperaven. La Sala d’actes de la Universitat era plena de gom a gom. Hi havia una gran expectació per saber què els podia oferir aquell científic sobre la mort.

La sort els donà la cara i ells la saberen jugar. De tornada, a l’avió, en Martí, cap cot i cansat; els ulls closos i un mig somriure, feia pensar que era feliç. La seva filla l’esguardava pensant en la mare: quina joia si ho hagués vist… Molt del mèrit era de la mare, però després de la seva mort, la participació de la filla en el treball va ser decisiu. En Martí, orgullós, mirà de cua d’ull la seva filla i allarga la mà per agafar la seva.

L’endemà, en Martí, sortí de casa amb una carpeta sota el braç. El sol s’amagava i el cel es tenyia amb tons vermellosos, alguna oreneta feia el seu passeig contrastant en el cel. També les gavines tenien el seu protagonisme, donaven voltes amunt i avall amb el seu característic xisclet.

Arribà a l’escullera, s’assegué en un piló i mirà el mar amb profunditat. Amb veu pausada recità:

“Oh, mar inquiet!, d’onatge indomable.

De mil cares i poderós.

No admets provocacions i arrases el que vols.

Presa pels teus braços, jo barca petita, balancejada

al teu caprici, espero la teva indulgència…”.

Aquesta poesia la va escriure el dia que va llençar al mar les cendres de la Núria.

Agafà els papers de la carpeta, els esmicolà i els deixà anar. El vent juganer els dugué mar enllà. En cada onada els papers s’enfilaven a la cresta, semblava que el cridessin: Martí, Martí…

Aquella nit no tornà a casa. Les notícies de la nit omplien les cases. El locutor deia que havien trobat el cos sense vida del gran doctor científic i historiador Martí… La veu es va perdre en el cap de la seva filla que l’estava esperant.

Maria Teresa Galan

Fotografia: Montserrat Cornelles

Comparteix!