secret_pagines_pagines_imatge_6477-P1020069_c_(1)

La balada de Luard el mariner

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen, vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

(…)

Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats,
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses del greix,
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.

(…)

I avui, tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit;
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit…
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda,
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.

JOSEP MARIA DE SAGARRA
Del poemari «Cançons de rem i de vela»

Fotografia: Montserrat Cornelles_

Comparteix!