P1020940

La nena que salta a corda

Giulia puja l’escala lentament, sense fer gens de cas dels grups de turistes que a tot arreu van a preu fet. Ves per què s’ha de córrer… El Palazzo Vecchio és un edifici fosc i vetust, fa mitja por i tot, sobretot quan se saben els múltiples detalls tètrics que, molts anys enrere, havia protagonitzat, llavors que Florència vivia als seus peus sotmesa als capricis de qui, des d’allà mateix, governava la ciutat.

 

L’edifici és imponent i Giulia, ara, és a dins. Quan era menuda i travessava saltant a corda l’enorme Piazza della Signoria sempre alçava el cap per mirar aquella torre que no s’acaba mai damunt d’un edifici quadrat, de pedra fosca i vella, i observava una finestra del segon pis, ben bé a la cantonada que condueix al Bargello, mentre pensava que des d’allà la panoràmica sobre la plaça i sobre la ciutat sencera havia de ser bellíssima. Un dia, quan sigui gran, em miraré Florència des d’aquella finestra, deia amb veu ben fluixeta. I continuava saltant a corda amb passes i saltirons que anaven avançant. De fet, caminava saltant. Cada diumenge, que no li calia anar a escola, la mare l’enviava a ca la tieta Giovanna, que vivia al costat del palau del Bargello. Giulia agafava la corda i se n’hi anava. Des de casa seva, ben a prop del Duomo, fins la casa de la tieta, havia de travessar la ciutat vella gairebé de punta a punta. Per a la nena de deu anys que llavors ella era, la distància se li feia eterna. Per això la feia saltant. Ara no podria. Florència, amb el temps, s’ha omplert de nombrosíssims grups de turistes que dificulten el pas, que s’aturen i baden per observar allò que els explica un guia, que van fent  fotografies potser sense veure res de res, però sí que fan de tap aquí i allà, impedint el pas fluïd pels llocs més emblemàtics de la ciutat dels Mèdici.

 

En arribar al replà del primer pis, Giulia s’asseu en un banc que troba. Necessita respirar i deixar que la cama dreta li reposi. No fa gaire dies que va caure de la manera més tonta i, de resultes del cop, encara li fa una mica de mal el genoll. Sort que tot plegat no va ser res. Avui que és diumenge, els seus fills l’haurien renyada si haguessin sabut que se n’anava a pujar escales, per això no els ha dit res. Mira descaradament els turistes que li passen pel davant i ni la veuen. Potser es pensen que és un ornament més del palau. Vés a saber.

 

Quan nota que ja ha reposat prou, emprèn l’altre tram d’escala. No ha mirat res del primer pis, ja sap què hi ha i no li interessa. Va visitar el palau quan el van obrir al públic, ja fa anys, i tothom va poder veure les seves dependències i els tresors que guarda. Però Giulia, avui, ha pagat de bona gana el tiquet de l’entrada només per trobar-se amb una finestra: la del segon pis, la que fa cantonada amb el carrer que va a parar al Bargello, la que mirava ara fa seixanta anys quan, saltant a corda, travessava la plaça per anar a casa de la tieta Giovanna, vídua i sola, que oferia pastissets d’ametlla a la neboda que li feia més passadors els llarguíssims diumenges.

 

Arriba al segon pis i s’espera un moment per reprendre l’alè. Una parella s’està a la finestra que ella ha vingut a cercar. Fan fotos. Giulia reconeix que li molesta una miqueta que altres no sàpiguen que aquella finestra és seva, que no li hagin demanat permís per mirar a través dels vidres, que no siguin conscients que hi ha un miracle que només passa cada seixanta anys: una nena amb trenes negríssimes creuant la Piazza della Signoria mentre salta a corda, indiferent entremig de la gent, lleugera, gairebé etèria, amb un vestit blanc que tot just li tapa uns genolls que encara no li fan gens de mal, una nena que alça el cap per mirar la finestra del segon pis que fa cantonada mentre pensa que, de gran, serà ella qui es mirarà la gran plaça i la ciutat sencera des d’allà. Avui, hi veu una dona gran que li fa adéu amb la mà.

 

MONTSERRAT CORNELLES

Fotografia: Aquarel·la de l’autora, titulada «Ull de bou»

 

Comparteix!