safe_image

La pau dels cementiris

 “Quina petita pàtria/ encercla el cementiri!/ Aquesta mar, Sinera,/ turons de pins i vinya,/ pols de rials. No estimo/ res mes, excepte l’ombra/ viatgera d’un núvol./ El lent record dels dies/ que són passats per sempre”.
       Aquests son uns versos de “Cementiri de Sinera”, una de les obres més conegudes de Salvador Espriu. Plens de melanconia i tristesa, estableixen l’espai físic del cementiri com a lloc de reflexió existencial per als vius, per als qui encara estem en aquest món.
       Passejar per un cementiri és una de les activitats més relaxants i tranquil·litzadores que conec, un lloc on ens podem asserenar de les tribulacions a les que ens sotmet la vida. Una idea que el poema d’Espriu transmet amb molta bellesa. Sens dubte molta gent no ho veurà d’aquesta manera i se’ls imposarà abans la imatge del cementiri com un lloc trist i tenebrós. I és que la nostra relació amb la mort és ambivalent. Sabem que algun dia ens arribarà l’hora però, naturalment, preferim no dedicar massa pensaments a aquest tema. L’impuls que ens empeny a viure és fort i preferim disfrutar del que ens dóna la vida. Però el que no tingui por i vulgui fugir momentàniament d’aquest món ple de coses desagradables, pot trobar en el cementiri aquesta “petita pàtria” de la que ens parla el gran poeta. I és que el cementiri és un lloc on tots els problemes de la vida queden relativitzats. La reflexió principal seria que no val la pena patir per res perquè al final la mort, punt final de la nostra vida, acabarà amb tots els problemes. “Carpe diem!” que deien els antics.
       De normal solitaris i sense aglomeracions humanes (excepte el dia de Tots Sants) els cementiris uneixen de manera molt suggerent art i espiritualitat. En cementiris com el de Montjuïc o Poble Nou, que anirem veient en altres articles, hi ha excel·lents exemples d’arquitectura i escultura funerària. Els grans panteons bastits per la burgesia a finals del segle XIX i principis del XX ens parlen del sentit de pervivència i ostentació que es tenia en altres èpoques. Alguns estan magníficament conservats i d’altres es troben abandonats i oblidats pels descendents dels que hi habiten oferint una imatge romàntica que porta a reflexionar sobre el pas del temps.
       Igual que els arquitectes, grans escultors de l’època van posar el seu talent perquè quedés record dels qui hi van ser enterrats, entre els quals voldria destacar aquí el modernista Josep Llimona, que te destacades obres a Montjuïc. L’escultura funerària té una gran càrrega simbòlica i transmet a l’espectador diferents estats d’ànim segons la posició de la figura o l’expressió del rostre. En aquest sentit les escultures d’àngels són de les més expressives que podem trobar. L’àngel vist com un intermediari entre els vius i els morts. Hi ha també escultures que són figures humanes amb actitud de dol o desconsol i de les quals entenem ràpidament el missatge sense necessitat de paraules.
       Hi ha cementiris com el de Montjuïc on la vista no troba descans i va topant contínuament amb tombes o nínxols plens de detalls estètics interessants. A més hi ha com atracció la gran quantitat de personatges importants que hi són enterrats: escriptors, artistes, empresaris i polítics d’ideologies diferents finalment units per la mort. És un cementiri que sembla que hagi crescut de manera orgànica i sense un ordre mentre que en el del Poble Nou, per exemple, és patent que hi ha hagut un pla de creixement establert.
       Sóc partidari de visitar els cementiris amb poca gent perquè impressionen més i indueixen a la meditació. Pots pensar, si vols, en el que ha sigut la teva vida fins aquest moment, en el que voldries haver viscut però no has pogut, i en el que et queda per viure, i si de cas, fer un bon pla de vida per al futur que ens resta.
       Els cementiris doncs, vistos com a llocs per fer visites culturals força interessants on el passat i el present es donen la mà, perquè, no ho oblidem, són llocs on cada dia hi ha activitat i on queda també l’empremta de la nostra època.
Joan Solà Coll
Fotografia: Cementiri del Poble Nou a Barcelona

Comparteix!