ab

L’estrangeritat de Suleiman embadaleix Canes

Amb un Premi del Jurat de Canes gràcies a ‘Intervención divina’ (2002) i diferents participacions recordades com la cinta de caire autobiogràfic ‘El tiempo que queda’ (2009), el palestí Elia Suleiman arriba amb un film francès tan apreciable com deliciós, ‘It Must be Heaven’. Un cineasta, interpretat per ell mateix, és testimoni atònit i mut de fets que passen a prop seu, ja sigui des de casa seva amb un veí que li pren les llimones o sovint des d’una terrassa d’un cafè contemplant amb ironia crítica actituds i accions humanes sense sentit o ben ridícules. Un film estructurat en tres temps i un epíleg, primer des de Palestina i després des de París a Nova York, amb un retorn final a casa.

Es tracta d’un viatge itinerant, sovint amb un projecte cinematogràfic sota el braç i que xoca sempre amb el buit dels productors – i que en l’episodi americà el veiem compartint sala d’espera amb un solidari Gael García Bernal -. Un esplèndid film en què predomina la mirada estranyada del protagonista, ell mateix un perfecte estrany, un turista perdut, un estranger sempre en fora de lloc, vagi on vagi. Suleiman fa gala d’un finíssim dot d’observador de la representació de la vida com a comèdia humana. I estructura la seva trama en una successió d’esquetxos en què tot està presidit per l’humor de l’absurd i amb un plantejament estètic minimalista, de rigor inqüestionable, sovint amb plans estàtics. Una pel·lícula grandiosa, tan preciosa com commovedora, en què semblen ressonar les maneres de l’humor clínic del mestre Jacques Tati.

D’altra banda, la darrera pel·lícula de la Secció Oficial, ‘Sibyl’ de Justine Triet, ha resultat una experiència decebadora. Després de participar amb ‘Victoria’ (2016) a Canes, la directora francesa ens parla ara d’una psicoanalista amb ganes de convertir-se en escriptora, Sibyl (Virginie Efira), que aprofita la seva teràpia amb una actriu trastornada, Madeleine (Adèle Exarchopoulos), com a material literari per a la seva obra. El trasbals de Madelaine està provocat pel seu embaràs d’un company de repartiment, Igor (Gaspard Ulliek), xicot de la directora alemanya de la pel·lícula, Mika (Sandra Hüller) en la qual treballen. Un film que treballa la confusió entre els desitjos i la realitat de Sibyl, qui finalment acaba entrant també en el rodatge de la pel·lícula a Stromboli. Un film que no sap trobar el punt just en la seva combinació de comèdia i drama, i on base el solapament de capes està resolt de manera gens atractiva, mancat per complert de l’atmosfera torbadora que envolta a Sibyl.

Una Certa Mirada reparteix els seus guardons

El darrer dia de competició de certamen coneixíem també el palmarès de la secció paral·lela Una Certa Mirada. El jurat, presidit per la realitzadora libanesa Nadine Labaki, ha atorgar el principal guardó a ‘La vida invisible de Eurídice Gusmao’ del brasiler Karim Aïnouz, un vistós i turbulent fulletó sobre la història de dos germanes, Eurídice i Guida Gusmao, que es separen la dècada dels 50 a Río de Janeiro per seguir camins oposats i que mai més es tornaran a retrobar, com és el seu desig, per culpa, sobretot, de la rancúnia d’un pare excessivament conservador. Un luxós i sòlid melodrama femení que compta amb un guió de Murilo Hauser i Martha Batalha, segons la novel·la homònima d’aquesta última. Amb un repartiment conformat per la veterana Fernanda Montenegro, Carol Duarte, Cristina Pereira i Gregório Duviver,

Karim Aïnouz aconsegueix un dels seus grans èxits després del seu debut amb ‘Madame Sata’ (2000), seleccionada a Un Certain Regard, i films com‘O Abismo prateado’ (2011), presentada en la Quinzena dels Realitzadors de Canes.

La resta del palmarès reconeixia els valors del provocador film del català Albert Serra sobre el llibertinatge ‘Liberté’ amb el Premi especial del Jurat. Després de participar fora de concurs a Canes l’any passat amb ‘La mort de Louis XIV’, Albert Serra aconsegueix una nova fita amb la seva transgressora i polèmica pel·lícula francesa sobre uns llibertins expulsats de la cort de Lluís XV en el segle XVIII refugiats en una espècie de bosc emmetzinat durant una llarga nit de depredació sexual amb les figures de fons de Casanova i el Marqués de Sade. Mentre que el gallec Oliver Laxe obtenia el Premi del Jurat per la preciosa ‘O que arde’. Després de l’èxit de ‘Mimosas’ a la Setmana de la Crítica de 2016, el cineasta gallec ha presentat una coproducció entre Espanya, França i Luxemburg, centrada en Amador Coro (Arias Amador), un home que surt de presó després d’haver estat condemnat per piròman i que intentarà redimir-se del seu ominós passat anant a viure amb la seva mare gran, Benedicta (Benedicta Sánchez), en una zona rural gallega, envoltats de la naturalesa, i sota la mirada recelosa i hostil d’alguns vilatans.

El Premi a la millor direcció ha anat a parar a mans del rus Kantemir Balagov per un film tan extraordinari com ‘Beanpole’. E l Premi a la millor interpretació ha estat concedit a Chiara Mastroianni gràcies al seu paper a ‘Pour chambre 22’ del francès Christopher Honoré. Una menció especial del jurat ha anat al també francès Bruno Dumont per la seva visió del procés de Joana d’Arc a ‘Jeanne’. Mentre que el premi ‘Coup de Coeur’ ha estat atorgat ex-aequo pel debutant nord-maericà Michael Angelo Covino amb ‘The Climb’ i la canadenca Monia Chokri per ‘La femme de mon frère’, pel·lícula inaugural d’aquesta secció Una Certa Mirada.

Joan Millaret Valls (AMIC-ACPG)

Comparteix!