Nadal 7

L’últim cant

L’Aniol i l’Aina van arribar molt contents de l’escola i la seva mare els va preguntar per què estaven tan contents. L’Aina digué que ara podrien anar uns dies a casa dels avis, i no haurien de tornar a l’escola fins passades les festes de Nadal. La mare va moure el cap, assentint, amb un somriure.

L’Aina va córrer cap al telèfon…

–Digui! –va dir la veu de la Mercè.

–Àvia, sóc l’Aina!! i l’Aniol…

–Ui, quantes persones ets? A mi em sembla que només ets l’Aina…

–Sí, sóc l’Aina però també ho dic en nom de l’Aniol… Vols que vinguem a passar uns dies a casa teva?

–Aina: és la casa també de l’avi. No és només casa meva. És de tots!

–Sí, ja ho sé, però era per no dir tants noms. Tinc feina, saps? He de fer el pessebre, “bueno”, el papa també m’ajudarà, i la mama, ai!, i l’Aniol…

–Ja veig que tens un bon equip de voluntaris a les teves ordres… Sí, Aina, podeu venir els dies que vulgueu! Ja saps que ens ho passem tots molt bé; ah!, nosaltres encara hem d’acabar de fer el pessebre: que ens ajudaràs?

–Sííí! Ara ho dic a la mama. Un petó!

La casa dels avis era molt gran, amb un gran jardí amb plantes i flors, i un estany on es passejaven una família de cignes blancs i també alguns ànecs.

L’Aina i l’Aniol eren molt feliços quan anaven a saludar els cignes i els tiraven molletes de pa. Els agradava veure quan lliscaven suaument sobre l’aigua, majestuosos, sobretot un que semblava que tenia el coll més llarg i que sempre els saludava.

El dia que van arribar a casa dels avis, van deixar les seves motxilletes al rebedor i van sortir esperitats cap a l’estany. Aquell dia els signes eren en un racó inaccessible per a ells. I per més que els van cridar, no els van fer cas.

L’endemà era vigília de Nadal. L’àvia havia d’anar a fer unes compres i els nens van preferir quedar-se a casa. Feia molt fred i semblava que havia de nevar. Les llumetes de la casa i de l’arbre que havien guarnit trencava aquella sensació de fred que envaïa els cossos. Des de la finestra, l’Aina i l’Aniol, contemplaven com els signes passejaven silenciosos fins que un d’ells va començar a cantar. Tots els altres ànecs el van envoltar, era un cant preciós! L’Aina va cridar l’avi:

–Miraaa! Què fa, avi?

–Oh, um, ah…! No ho havia sentit mai…, però ho he llegit. És el cant del cigne, l’últim cant que fa abans de morir…

–Avi, i perquè callen els altres cignes?

–Senten un gran respecte per ell i l’escolten atentament. És l’últim cant, el més preciós!

–I ara, què passarà? És com un miracle?

–Potser sí, –va dir l’avi– potser hi haurà un miracle…

L’Aniol i l’Aina es van quedar pensatius contemplant l’escena que els oferien aquells cignes . Quan va arribar l’àvia de comprar, van córrer i la van abraçar encara molt emocionats.

–Àvia: no saps? El cigne gran s’està morint…, canta l’última cançó de la seva vida! Jo no vull que es mori. Resaré molt, molt, molt!

La Mercè els va abraçar, als dos, els va fer un petó i els va dir que era un fet natural.

L’endemà, dia de Nadal, quan es van despertar, el primer que van fer va ser anar a veure els cignes. Aquella nit havia nevat una mica i no hi eren; van mirar al seu voltant i es van trobar amb tots els cignes i els ànecs junts, i uns cignes petits que havien nascut aquella nit, acompanyats dels pares.

L’Aina va començar a cridar i l’Aniol a saltar d’alegria.

–És el miracle, el miracle de Nadal!!! I el cigne que cantava no s’ha mort!! És el miracle de Nadal!

Tots es van abraçar i van anar a donar les gràcies al Nen Jesús que era al pessebre i somreia. Aquella va ser la seva primera obra: EL MIRACLE DE NADAL.

Maria Teresa Galan

FELIÇ NADAL!!!! QUE L’ANY 2019 VINGUI CARREGAT DE SOMNIS QUE ES COMPLEIXIN, I QUE L’AMOR I LA PAU ENS ACOMPANYIN. BONES FESTES!!

Comparteix!