secret_pagines_pagines_imatge_596-dientedeleon

Pixallits, dent de lleó

Català: Pixallits, dent de lleó, camaroja, lletsó d’ase, llumenetes, queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó, xicoira de burro.

Castellà:Diente de león, achicoria amarga, taraxacón

Basc: Galkidea, aitañi lili.

Gallec: Mexacán, dente de läo.

Portuguès: Dente de läo.

Francès: Pissenlit, dient de lion.

Italiano: Taràssaco comune, dente di leone , soffione, tarassaco, castracani, capo de frate, grugno di porco.

Anglès: Dandelion, blowball, milk witch, yelow gowan, cankerwort, priest’s crown, swine’s snout.

Alemany: Gewöhnlicher Löwenzahn, Löwenzahn, Plaffenröhrlein.
Nombre científico: Taraxacum officinale
Hàbitat: Al costat dels camins, erms i pastures seques.

Característiques: Planta perenne pertanyent a les compostes molt variable de fins a 40 cm d’altura. Tiges que suporten les flors sense fulles. Fulles basals en roseta, que varien bastant, des de senceres fins a dividides en lòbuls triangulars i amb el pecíol generalment alat. Capítols grocs de fins a 6 cm. amb llargues lígules i bràctees bé marcades, amb les exteriors corbades cap enrere. En camps conreats, bord dels camins i herbassars. La planta comença a conrear-se en alguns llocs com a verdura. Les rosetes de les varietats conreades són molt més grans podent aconseguir fins als 50 cm. de diàmetre.

Propietats medicinals del pixallits (dent de lleó)

Uso intern

Hepàtic: És un bon estimulant de la funció hepàtica i biliar, sent molt útil en aquells casos en què es present hepatitis o cirrosis . Per les seves propietats depuratives i hepatoprotectives, El pixallits (dent de lleó)pot utilitzar-se per depurar la sang de toxines i protegir el fetge d’una possible degeneració causada per intoxicació alimentària o intoxicació química . (Decocció de 100 gr. d’arrels en litre i mitjà d’aigua. Prendre tres tasses al dia)

Diürètica : És una de les plantes que més estimula la producció d’orina. Fins al punt que el seu nom vulgar en català pixallits ( Pixar en el llit) fa referència a aquest aspecte. Per aquest motiu el seu ús és molt adequat en aquells casos en què resulti interessant eliminar tant aigualeix – edemes o obesitat- com en aquells en els quals resulta fonamental eliminar toxines de la sagni – colesterol, àcid úric, diabetis, urticària, etc, i afavorir l’expulsió de les pedres del ronyó ( Infusió de les fulles seques. Prendre 3 tasses al dia. La mateixa infusió també pot realitzar-se amb la barreja de fulles més arrels.)

Aperitiva: A part de les seves propietats diürètiques, El pixallits (dent de lleó)constitueix una planta silvestre comestible amb propietats aperitives molt destacades, quan es pren combinada amb altres verdures o plantes silvestres en amanides, en aquest cas millora molt la digestió. Els capolls florals, abans d’obrir, i preparats en vinagre resulten deliciosos i obren també l’apetit. Indicada en casos d’inapetència o trastorns alimentaris com l’anorèxia.

Anèmia: Sent l’espècie vegetal que conté en les seves fulles més quantitat de ferro, es comprèn com pot ser utilitzada per augmentar els nivells d’aquest mineral en el cos, prevenint l’aparició de l’anèmia o ajudant a l’organisme a recuperar-se d’aquesta malaltia. . ( Infusió d’una cullerada de planta seca per tassa d’aigua. Beure 3 tasses al dia. Suc o tintura amb aigua en forma de complements per a l’anèmia)

Restrenyiment: Constitueix un laxant suau (5 gr. al dia d’extracte fluid)

Problemes de visió: Pel seu contingut en helenina i en vitamina A, estimula la captació de llum, sent interessant en el tractament de la ceguesa nocturna . ( Infusió durant 1/4 d’hora d’un grapat de summitats floríferes per mig litre d’aigua. Prendre un parell de tasses al dia. )

Ús extern

Pell: aplicada en forma d’emplastre, realitzat amb les fulles fresques picades, ajuda a cicatritzar les afeccions de la pell com a ferides o nafres i és molt adequat per al tractament de blaus o moretons.

Varius i hemorroides: També la seva riquesa en tanins la converteix en una bona amiga, amb propietats calmants i relaxants de problemes circulatoris perifèrics ( Banys locals amb la decocció de tota la planta )

Les fulles i arrels d’aquesta planta posseeixen diverses propietats que la converteixen en una de gran utilitat terapèutica. Les fulles actuen com un diürètic augmentant el flux d’orina. Molts diürètics tenen el desavantatge que fan disminuir els nivells de potassi en la sang. No obstant això, el pixallits (dent de lleó)conté alts nivells de potassi pel que no té aquest efecte.

Les arrels contenen dues substàncies anomenades inulina i levulina que ajuden a balancejar el nivell de sucre en la sang. També contenen altres substàncies que estimulen la digestió, el flux de bilis del fetge i la vesícula biliar i la producció d’àcid hidroclóric en l’estómac. Tot això converteix a el pixallits (dent de lleó)en una gran ajuda per als processos digestius i per desintoxicar el còlon i el fetge.

Un altre ús del pixallits (dent de lleó)és en la remoció de berrugues. Les arrels, la tija i les fulles secreten una substància blanca que lentament va dissolent les berrugues en ser aplicada una o diverses vegades al dia sobre aquestes.

Les fulles de dent de lleó són riques en vitamina A, C, K, B2 (riboflavina) i calci.

El pixallits (dent de lleó)pot ingerir-se directament o preparar-se en forma de té. El té pot preparar-se tant de les fulles com de les arrels. No obstant això para propòsits diürètics són preferibles les fulles.

També s’aconsegueixen extractes de dent de lleó en forma de càpsules i líquid.

Precaucions

Les persones que pateixen de les següents condicions han d’usar dent de lleó només en petites quantitats: diarrea, úlceres d’estómac, hiperacidessa estomacal, colitis ulcerativa, còlon irritable. Les persones que pateixen de pedres en la vesícula biliar han d’abstenir-se d’ingerir-la ja que en promoure el flux de bilis El pixallits (dent de lleó)vaig poder agreujar la condició. Igualment les persones que pateixen de psoriasis no han d’usar aquesta planta ja que la inulina present principalment en l’arrel pot afectar negativament.

Propietats alimentàries de la dent de lleó

El pixallits (dent de lleó)és la verdura més rica en vitamina A, en forma de betacarotenos. La vitamina A constitueix un dels millors antioxidants, capaç de neutralitzar els radicals lliures que són causants de nombroses malalties degeneratives. S’ha comprovat que la vitamina A és necessària per al bon estat de la vista, prevenint l’aparició de malalties com la ceguesa nocturna, les cataractes o el glaucoma. No menys important resulta aquesta vitamina per a la conservació de la pell, prevenint l’aparició de nombroses anomalies com a èczema, acne, psoriasis, pell seca, herpes, corts, ferides, cremades, etc.

Una verdura rica en vitamina C i àcid fòlic

També conté quantitats abundants de vitamina C i àcid fòlic. La vitamina C, constitueix juntament amb la vitamina A, un altre dels millors antioxidants i l’àcid fòlic, entre altres propietats, ajuda a protegir el fetus contra les malformacions.

Un aliment molt ric en minerals

Destaca especialment el seu contingut en potassi que contraresta el sodi i contribueix a les seves propietats diürètiques. Igualment interessant per a la circulació sanguínia i el control de la hipertensió resulten les seves proporcions elevades de magnesi i especialment la seva elevada proporció de calci. S’ha comprovat en pacients amb problemes d’hipertensió que tenien baixos nivells de magnesi.

Destaca especialment el seu contingut en calci. Aquest mineral, a més del seu reconegut valor per al desenvolupament dels ossos i la prevenció de l’osteoporosi, té gran importància en la prevenció de malalties circulatòries com la formació de trombes en les artèries o la hipertensió. El pixallits (dent de lleó)és després dels espinacs ( 210 mg per cada 100g de pes fresc) la verdura que conté més calci ( 187 mg per cada 100g de pes fresc). Encara que cal precisar que no tot aquest calci s’absorbeix bé doncs, tant els espinacs com la dent de lleó, són molt rics en oxalats que inhibeixen part de l’absorció d’aquest minera. Encara així es poden considerar com a bones fonts de calci.

La dent de lleó, juntament amb el calci, conté bastant fòsfor, per la qual cosa menjar aquesta verdura ens ajudés a mantenir les nostres dents, ossos i pèl en millors condicions.

Aquesta verdura és , a més, una bona font de coure. Aquest mineral intervé també en la formació dels ossos i en el bon estat dels nervis i de les defenses. Juntament amb el ferro té un paper fonamental en el manteniment dels glòbuls vermells i la bona salut de les nostres artèries.

El pixallits (dent de lleó)és la font vegetal més important de ferro i una font bastant important de coure. El ferro en els aliments resulta útil per prevenir l’anèmia.

Un aliment molt lleuger i diürètic

El pixallits (dent de lleó)és a més uns dels principals aliments diürètics, resulta ideal per a les persones que vulguin realitzar dieta per aprimar o aquelles persones que presentin problemes d’obesitat, a més de ser molt convenient per les quals tinguin problemes de retenció de líquids. Resulta molt convenient barrejar aquesta planta amb un conjunt de plantes amb propietats depuratives similars, com l’api, la ceba o la pastanaga o altres aliments naturals. També es poden coure totes elles en forma de brou, que conté moltes vitamines i de gran valor depuratiu.

Com consumir la dent de lleó?

A més de les seves flors i fulles seques, preses mitjançant tisanes. Sent bastant ric en vitamina C i àcid fòlic, dues vitamines hidrosolubles i molt susceptibles a la calor, convé consumir-la com una verdura fresca més en amanides. D’aquesta manera conservem totes les seves vitamines , totes les propietats vistes anteriorment. A més subministra a les amanides un toc de sabor amarg molt interessant, tant més si la barregem amb altres herbes silvestres comestibles, com els créixens, per exemple.

En els herbolaris i tendes de dietètica podem adquirir sucs d’aquesta planta que resulten ideals per realitzar cures de primavera.

Algunes receptes útils

A l’hora d’utilitzar aquesta planta per evitar algunes dolences comunes, podem emprar la dent de lleó, bé en infusió o bé per decocció. Per exemple, per calmar la inflamació i fer que el cos sigui més resistent a les al·lèrgies, realitzarem una decocció barrejant una porció d’arrel de dent de lleó, una altra d’arrel de malví i mitja de regalèssia.

Si el que volem és metabolitzar els greixos, millorar l’eliminació de residus i lluitar contra la cel·lulitis, podem prendre fulles de dent de lleó i fulles d’ortiga en infusió.

La decocció de l’arrel de dent de lleó és útil per a la neteja del fetge, l’enfortiment dels nervis, la millora de l’estat d’ànim, la descongestió de fosses nasals i pulmons, prevenir gasos i calmar el mal de panxa.

Creences d’un temps passat

Un llibre del segle XVI resava: “els mags diuen que sí una persona es frega a si mateixa amb una dent de lleó serà benvingut a tot arreu i obtindrà el que desitgi”. L’astrologia i l’alquímia es barregen amb la fantasia i amb els fets reals quan parlem d’aquesta misteriosa flor.

Existeix una doctrina antiga que parla sobre les plantes com a autèntics instruments de curació basant-se en la seva aparença. Quan s’aplica aquesta creença a una planta com la dent de lleó, hem de tenir en compte que estem enfront d’un ‘supervivent’: arriba a nivells molt profunds de la terra sent immune al foc i als caus dels animals.

El color groc brillant de la flor correspon al fetge, i per tant, explica el seu ús en el tractament dels càlculs biliars i la icterícia. Igual que el fetge, un òrgan que ha sofert atacs a causa de les substàncies químiques del nostre medi ambient, El pixallits (dent de lleó)continua adaptant-se i ajuda al seu torn a l’organisme humà a adaptar-se.

Pràctica de la medicina “ayurvédica”

“Ayurveda” es tradueix com a ‘ciència de la vida’ i es tracta d’un sistema tradicional hindú de curació. En la pràctica d’aquests ensenyaments, El pixallits (dent de lleó)s’usa per detenir l’energia en el fetge i la vesícula biliar, alhora que contribueix a reduir els malestars de la bilis.

Segons els adeptes de la ciència de la vida, El pixallits (dent de lleó)també és beneficiós amb els problemes de pit, tumors, quists i inflamació de les glàndules limfàtiques, etc. En concret, la fulla d’aquesta planta s’usa sobretot per als estats aguts i l’arrel per als crònics, com furóncols, carbunclós, gota i càncer.

Es considera astringent, fortificant para tot el cos, així com un tònic refrescant i benèfic per al tractament d’infeccions.

Les infusions amb fulles de dent de lleó incrementen la mobilitat de les nostres articulacions i reduirem la rigidesa, alhora que el colesterol i l’àcid úric.

També s’ha usat molt temps en el tractament contra el càncer, donat el seu alt contingut en clorofil·la i antioxidants com el betacaroté i els flavonoides.

Es diu que aquesta planta ens pot arribar a reportar un benefici emocional, cal assenyalar que contribueix a calmar la ira, la depressió, la gelosia, la hipersensibilitat i el ressentiment.

Assajos clínics i descobriments científics

dent de lleó. Els estudis amb un nou medicament poden arribar a suposar costos solament accessibles a les grans companyies farmacèutiques. És comprensible el fet que no hi hagi molts estudis sobre el valor medicinal d’una herba que creix en ambients tan lliures i silvestres i que, gairebé sempre, es pot aconseguir sense dificultats. No obstant això, sí existeix alguna investigació sobre els seus efectes positius i els seus usos.

L’escriptor i botànic Christopher Hobbs, relata que durant un estudi realitzat a Itàlia en 1938, a 12 persones que patien símptomes d’una disfunció en el fetge, se’ls va injectar 5 mil·límetres d’extracte de dent de lleó durant 20 dies. D’aquestes 12 persones, 11 van tenir una baixada significativa del nivell de colesterol i totes elles es van sentir millor.

K. Faber, autor d’una obra de referència sobre aquesta planta, va afirmar que les proves clíniques realitzades a Xina a mitjan el segle XIX, van demostrar que era efectiu contra la bronquitis, la pneumònia, les angines i altres problemes respiratoris. Hi ha un estudi de 1974 realitzat per Elizabeth Racz-Kotilla, Gabriel Racz i A. Solomon en el qual es va subministrar a rates i a ratolins 50 mil·lilitres d’infusió de dent de lleó durant tot un mes. Els animals van perdre el 30% del seu pes original a causa de la funció diurética, al suau efecte laxant i a l’enfortiment de la funció del fetge.

Finalment, assenyalar que d’acord amb un estudi de 1979 dut a terme per K.K. Kotobuki Seiyaku, quan els polisacàrids i els extractes aquosos de El pixallits (dent de lleó)s’administren als animals, aquests desenvolupen una activitat antitumoral.

Jaume Pardo

Comparteix!