392 J.Ll.Suelves

Quan s’ acaba el calendari…

Sempre ens han dit que en el moment de morir veurem com la nostra vida passa davant dels nostres ulls com si fos una pel·lícula.  No m’estic morint, em sembla, la vida que s’apaga inexorablement al meu costat, com si fos una espelma, és la del meu pare. Tot indica que el seu calendari s’acaba per moments i heus aquí que, enmig de la nit, en aquests instants, al costat del seu llit de dolor… Sento com unes gotes d’aigua que em cauen sobre la pell… Sense adonar-me’n, tanco els ulls i començo a veure imatges… Veig moments passats, moments oblidats… Són records d’infantesa i, com si d’una pel·lícula es tractés, els veig passar pel meu davant… El pare té els ulls oberts, però no em mira. El mes de febrer acaba de néixer nu, enmig d’una gebrada. Segur que els ametllers ja han florit vora mar i al meu poble el sol ja rosseja cap al tard. L’Urgell en aquest temps és així, almenys ho era quan jo era petit i sento com se m’obre al record com una magrana i em du olors i sons que ja no puc compartir amb ell, que em mira sense veure’m des del llit mentre m’estreny la mà ben fort amb les seves. Tanco els ulls i el temps torna a fer olor d’escola… Mitjons gruixuts i guants de llana… El caliu de la llar, l’espetec de la llenya encesa, olor de brou i algun esternut… Mon estimat Anglesola, curull de vida després d’un hivern cru i emboirat, quan el blat creixia i les roselles posaven la nota vermella enmig de l’immens mar verd. Als cinc anys ja sabia llegir, el pare me n’havia ensenyat, de mica en mica, una estona cada nit, després d’una penosa jornada a les vies del tren. Per això vaig poder anar a l’escola un any abans del que em tocava. Les escoles velles, com es deien encara, i aquells recreos amb el got de llet en pols. La Sisca ensenyant les lletres als més menuts i el senyor Ricardo llegint passatges de Peter Pan als més grans són els records més antics d’aquell temps en què la Wendy es dibuixava en la meva imaginació com un àngel portentós.

Pocs anys després, quan ja en tenia vuit, el senyor Ricardo es va presentar un dia a casa i li va dir al meu pare que jo apuntava maneres i que si ell estava d’acord em portaria un dia a Lleida a un examen en què, si quedava entre els cent primers, rebria una beca de l’estat per poder estudiar al batxillerat. En aquella prova érem prop de dos mil nens i nenes, la llista d’aprovats va sortir al diari La Mañana. Vaig treure el número 85. Encara no havia fet els nou anys quan vaig començar als Escolapis de Tàrrega un curs que s’anomenava “Ingrés al Batxillerat” amb una beca de 7.200 pessetes que cobria matrícula, llibres i règim de mitja pensió. Va ser com canviar de planeta trobar-me sota la bateta a ratlles i sentir-me tractat de “vostè” per aquells padres tan alts amb sotanes tan negres i tan llargues. Missa diària a les 8 del matí en llatí i un munt de classes, amb una mitja hora per engolir l’entrepà de truita, fins l’hora del dinar que compartia amb els interns. A la tarda, unes hores d’estudi, fins que es feia l’hora del tren per tornar a casa. Després de tota la setmana en un ambient refinat i d’exquisida educació, el primer dissabte a la tarda, triscant pel poble, quasi em desmaio en sentir les paraules gruixudes que un pagès li cridava a una mula que no volia creure.

I el meu pare seguia omnipresent, recordant-me cada dia que si no aprovava el curs amb una mitjana de notable alt, no em renovarien la beca i no podria seguir estudiant perquè el seu sou no li permetia. Això es va convertir en una obsessió, fins el punt que els meus promitjos passaven del vuit i, a vegades, del nou, tot i que en mates mai vaig superar un esquifit sis i mig.

A vegades penso que aquelles notes van ser les úniques alegries que li vaig donar al meu pare, que tot ho feia per mi. Potser també se’n va dur una altra aquell dia en què, als catorze anys, em vaig presentar a casa amb 14.000 pessetes. Era el meu primer premi literari, havia quedat finalista d’un concurs de novel·la curta convocat pels escolapis de Puigcerdà per a totes les escoles pies de Catalunya. Segur que sí, perquè es va gastar la meitat del premi per comprar-me una Olivetti i va deixar de tafanejar que escrivia o deixava d’escriure quan no feia deures. Sort n’hi va haver perquè m’estava enamorant esbojarradament i així ningú veuria els volcànics poemes que vaig començar a escriure a la meva idolatrada.

Això d’escriure ja em venia de lluny. Als deu anys algú va posar en les meves mans una novel·leta d’aventures titulada El presoner de Zenda. Vaig caure a dins, literalment, i des de llavors crec que m’he passat la vida intentant escriure i viure una història com aquella. Infructuosament, tot s’ha de dir.

Van passar els anys i quan anava a fer els disset, amb la sempiterna beca sempre renovada, va tocar anar a Barcelona a fer el preuniversitari. Em vaig passar el curs vivint amb uns tiets de Sabadell i anant i venint de Barcelona. Aquell curs tot se’n va anar en orris. El curs el vaig aprovar però les proves d’accés a la Universitat no. Ho vaig fer al setembre després d’estudiar grec durant tres mesos i provar amb les de lletres, que se’m van donar d’allò més bé.

I llavors, sempre per mi, mon pare va prendre la decisió més equivocada de la vida. Va decidir demanar el trasllat a Sabadell.

Al poble havia aconseguit un bon passar. Ascendit a caporal, havia de tenir cura amb una brigada de dotze homes d’uns deu quilòmetres de via única entre Tàrrega i Bellpuig, amb quatre o cinc tres de pujada i els mateixos de baixada. Rodejat de bona gent i bons veïns, el sou era esquifit, però tenia, a més, un hortet que proporcionava tot el necessari per menjar i un corral amb gallines i conills, que completava les necessitats domèstiques, a part del profit de les vendes de bestioles al mercat de Tàrrega. A Sabadell serien 25 quilòmetres de doble via, sempre sota dels túnels, amb una vintena de trens per banda. I sense hortet ni corralet. No sé com va ser capaç d’adaptar-se. Tot per no deixar el seu fill a mans del destí

I els seu fill sí que va fer una carrera, treballant mentre estudiava. I després encara en va fer una altra. Però d’alegries ni una. Fitxat com estava per element subversiu, se li van tancar les milícies universitàries i el pare es va quedar sense la satisfacció de veure’l vestit d’alferes amb sabre a la cintura. La feina somiada va trigar anys a arribar i, per acabar-ho d’arranjar, el matrimoni va naufragar. Tot un desastre. Suposo que, després d’això, tampoc no podré demanar als meus fills que me’n donin gaires d’alegries. Vaig pensar que els hi devia i fa sis anys vaig fer venir els pares a casa, seria més fàcil estar per ells quan ja començaven a ser grans. Al menys això ho vaig fer millor. Primer vam perdre la mare després de llarga i cruel malaltia i ara és el pare qui se’n va. El seu calendari s’acaba i em pregunto què en pensaria ell, de tot això, si em pogués parlar com abans. Però només em mira i, a vegades, molt de tard en tard, em dibuixa un lleu somriure…

Josep-Lluís Suelves

Comparteix!