P1020631

Quan tot s’atura

quan tot s’atura,
respiro,
dins la gàbia de gel l’escalfor crema,
quan el món decau i tot es trenca,
interioritzo,
observo les restes d’un naufragi,
recollint els seus vestigis,
i visc,
com un arbre m’he arrelat a la vida,
i sento,
la impaciència de sortir a volar,
agafar la copa de cava,
celebrar la intensitat que brilla,
camino,
i amb les sabates a les mans,
la roba estesa,
cremo la pell al sol,
impregnada del gust i la olor que mai he sentit,
quan tot s’atura
jo i les quatre parets ens emmirallem,
i la boira de l’aigua és una tela de pintura,
esbossant imatges fictícies,
tanco els ulls i amb els meus dits et toco,
ha entrat una alenada de primavera,
quan tot s’atura
i el món diu paraules inintel•ligibles
jo llegeixo els moviments dels teus llavis

Montse Pellicer i Mateu

Fotografia: Aquarel·la de Montserrat Cornelles

 

Comparteix!