145886348_4c388d5d9c

SANT TORNEM-HI

Sona el despertador. Són dos quarts de vuit del matí.

L’Abel Santigós es lleva de bon humor.

Va al bany en calçotets i descalç i després torna a la seva habitació i es vesteix.

A la seva mare no li agrada com vesteix el seu fill.

—On vas amb aquesta camisa de coloraines i aquests pantalons tan lletjos!

L’Abel, calla.

Al seu pare, que du una samarreta imperi blanca i uns pantalons de pijama de ratlles, tampoc li agrada la indumentària del seu hereu.

—A la meva època, si m’hagués posat una camisa tan estrafolària com aquesta, el meu pare no m’hauria deixat sortir de casa. I quins pantalons, per l’amor de Déu!

L’Abel, també calla.

Va a la cuina i es beu d’un glop, un got de llet i es menja dues galetes chiquilín.

Agafa la seva carpeta amb un adhesiu del Che i diu adéu als seus pares.

El porter i ell se saluden.

Al carrer una noia, que passeja un gos salsitxa, li demana foc i li dóna.

Arriba a la barberia, que encara està tancada. Dos homes de mitjana edat se l’han avançat. Parlen de les seves feines i malament dels seus caps. Un d’ells fuma un cigarret. El cel està serè i corre una lleugera brisa.

A les nou, en Josep, l’amo de la barberia, un home baixet, panxut i calb, tira amunt la persiana. A dins hi ha l’Emili, l’altre barber, un home eixut i prim i amb una bona mata de cabells blancs.

Abans d’entrar, el client del cigarret l’aixafa amb un peu i l’altre fa un gargall.

L’Abel s’ha d’esperar una bona estona i per matar l’avorriment, devora unes revistes del cor i un Interviu. A la portada hi ha una foto de l’Ágata Lys.

El client del cigarret, el primer a arribar, paga, encén un altre i diu adéu a tothom.

L’Emili recull els pèls amb una escombra i un recollidor i va per feina.

—Com els hem de deixar?

—Com sempre, Emili.

L’Emili, que fa anys que el coneix, li pregunta pels seus estudis.

—Estic un xic nerviós, a les dotze tinc un examen per a opositar a una plaça de correus.

L’Abel, que s’ha llevat molt d’hora, fa una becaina i es queda adormit profundament i es queda atrapat en el temps.

I sant tornem-hi.

Sona el despertador. Són dos quarts de vuit del matí.

L’Abel Santigós es lleva de mala lluna.

Va al bany en calçotets i descalç i després torna a la seva habitació i es vesteix.

A la seva mare no li agrada com vesteix el seu fill.

—On vas amb aquesta camisa de coloraines i aquests pantalons tan lletjos!

L’Abel, ja no calla.

—On em dóna la gana!

Al seu pare, que du una samarreta imperi blanca i uns pantalons de pijama de ratlles, tampoc li agrada la indumentària del seu hereu.

—A la meva època, si m’hagués posat una camisa tan estrafolària com aquesta, el meu pare no m’hauria deixat sortir de casa. I quins pantalons, per l’amor de Déu! L’Abel, tampoc calla.

—Doncs no se’ls posi!

Va a la cuina i es beu d’un glop, un got de llet i es menja dues galetes chiquilín.

Agafa la seva carpeta amb un adhesiu del Che i no diu adéu als seus pares.

El porter el saluda i ell fa veure que no el veu.

Al carrer una noia, que passeja un gos salsitxa, li demana foc.

—Que te’l doni ta tia!

Arriba a la barberia, que encara està tancada. Dos homes de mitjana edat se l’han avançat i li fa molta ràbia. Parlen de les seves feines i malament dels seus caps. Un d’ells fuma un cigarret. El cel està serè i corre una lleugera brisa. A les nou, en Josep, l’amo de la barberia, un home baixet, panxut i calb, tira amunt la persiana. A dins hi ha l’Emili, l’altre barber, un home eixut i prim i amb una bona mata de cabells blancs.

Abans d’entrar, el client del cigarret l’aixafa amb un peu i l’altre fa un gargall.

—A escopir a casa seva! —li diu l’Abel.

L’Abel s’ha d’esperar una bona estona i com ha devorat les revistes del cor i l’Interviu, diu, quin avorriment.

El client del cigarret, el primer a arribar, paga, encén un altre i diu adéu a tothom.

L’Emili recull els pèls amb una escombra i un recollidor i va per feina.

—Com els hem de deixar?

—Com sempre, collons!

L’Abel, que s’ha llevat molt d’hora, fa una becaina i es queda adormit profundament i es queda un altre cop atrapat en el temps.

I sant tornem-hi.

Sona el despertador.

Són dos quarts de vuit del matí.

L’Abel Santigós està fet un animal, llança el despertador per la finestra i continua dormint…

El desperta la Mònica, amb la qui es va casar el 1985.

—Abel, no sé si recordes que tenim visita al neuròleg de Sant Pau.

—A Sant Pau? Quin dia som avui?

—Divendres, 9 d’abril de 2021.

—M’has tret d’un pes de sobre. He tingut un malson. Era el divendres 17 de juny de 1977 i em quedava atrapat en el temps, com la pel·lícula aquella que a tu i a mi, tant ens agrada. Ha estat horrible, encara estic suant! Va ser el dia aquell que tenia l’últim examen per a opositar a una plaça de correus, que finalment no em vaig presentar, perquè em vaig quedar adormit en un banc de l’estació del metro de Maragall…

 

Alex González

Comparteix!