20180819_112213

Sobre el llibre d’Àlex González Esquerdo “Un barceloní a la guerra de Cuba”

     L’anomenat “desastre del 98” va suposar la pèrdua de les colònies que li quedaven a Espanya a ultramar: Cuba, Filipines i Puerto Rico. Es calcula que en aquelles guerres van perdre la vida uns 3.000 catalans. A Barcelona hi ha un monument poc conegut que commemora aquells tràgics fets. Es tracta del Panteó dedicat als soldats repatriats de Cuba i Filipines que es troba al cementiri de Les Corts. És un monument notable per les seves dimensions que va ser construït entre  1897 i 1904 per l’Ajuntament de Barcelona i en ell es troben enterrats 743 soldats que van tornar ferits o malalts a Barcelona i que van morir aquí allunyats dels seus familiars. Acabada la guerra la ciutat es va omplir de soldats que amb els seus uniformes demanaven almoina i els hospitals es van veure desbordats. El Panteó té forma de fortí colonial i va ser obra de l’arquitecte Pere Falqués, autor de les faroles del Passeig de Gràcia i del monument a Pitarra a la Rambla. És un lloc a la vegada estrany i fascinant que invita a la reflexió. Em pregunto si avui en dia seríem capaços de suportar uns fets semblants.
      L’interessant llibre d’Àlex González Esquerdo “Un barceloní a la guerra de Cuba” reviu aquells fets a través de les memòries d’Isidre Guanyabens i Clauset, un combatent que va viure de primera mà totes les misèries d’aquella guerra inútil. Així seguim l’itinerari vital i familiar del protagonista abans del conflicte, la seva vida quotidiana abans que tot s’espatllés. A part de la vida íntima l’autor ens trasllada també als fets polítics i socials més importants que li tocà viure. Així per exemple, ens parla de l’Exposició Universal del 1888 i de la bomba del Liceu del 1893. Es tracta d’una visió costumista per part d’un home normal i corrent que acabarà arrossegat a participar en uns fets dels quals sembla que no té escapatòria. Explicats amb senzillesa, els fets apareixen amb força claredat i es fan entenedors. Trobo per exemple molt interessant que l’autor doni veu als partidaris de mantenir Cuba sota el domini espanyol en la persona d’Agustí Canyelles, un català que viu a l’Havana i que és propietari d’una botiga de queviures que li permet viure bé. Amb el seu testimoni queda doncs clar perquè la burgesia catalana no era partidària de la independència de Cuba.
      L’autor no ens estalvia la duresa de la vida al front, les malalties, els hospitals i totes les misèries pròpies de la guerra. Repatriat per una malaltia, el protagonista salvarà la vida però tindrà la desgràcia de veure morir el seu fill en un altra guerra colonial, en aquest cas la d’Àfrica del 1921. Encara serà a temps de viure la dictadura del general Primo de Rivera del 1923, tan nefasta per a Catalunya, l’esplendor de l’exposició del 1929 i la proclamació de la Segona República, per acabar datant el seu manuscrit el 12 de maig del 1938, en plena guerra civil. Un relat doncs que uneix la vida quotidiana de la Barcelona de l’època amb els principals fets històrics.
Joan Solà Coll

Comparteix!