Safareig públic

Un record més

Fa un temps capriciós, som al mes de febrer i el temps dansa entre l’hivern i la primavera. No tinc ganes fer res i estirada al llit deixo anar els pensaments que voleien com una papallona coqueta; m’agrada deixar-me distreure amb el seu festeig, amb el delicat moviment d’unes ales que m’inviten a endinsar-me en el meu petit món fet de records.

M’agradaria ser una altra vegada petita i reviure aquells moments emocionants que passava a casa de la meva àvia i al costat de la meva tia.

La meva infantesa va passar a cavall de Barcelona i la Colònia del Roig o de Santa Maria (Ripoll). Quan venia la primavera anava a casa de la meva àvia. Era en una colònia fabril dotada d’allò que era necessari per viure-hi. Hi havia llum, però no hi havia aigua corrent; tampoc no hi havia vàter, hi havia una comuna i l’aigua s’havia d’anar a buscar a la font amb galledes. La font era un bon lloc per fer safareig.

Davant de la colònia, separada per la carretera, hi havia un marge i unes escales que baixaven fins al riu. I, era allà on ens rentàvem els peus, el cos, amb molta moderació per no ensenyar res, i evitar les mirades dels nois que a vegades s’amagaven darrere de boixos. Al riu, també hi rentàvem la roba sobre una pedra. Més endavant, l’amo de la fàbrica a la qual pertanyia la colònia, va fer fer uns safaretjos dins les escales perquè les dones poguessin rentar la roba més còmodament, sense mullar-se els dies de pluja ni cremar-se a l’hora del sol. Era una vida dura, però per a mi era una aventura inoblidable.

MARIA TERESA GALAN

Fotografia: Antic safareig públic

Comparteix!