7 (2)

Un viatge sorpresa

Portava dies pensant com m’ho podria arreglar per anar a veure la meva tia. Sempre que hi anava insistia perquè em quedés uns dies a casa seva. El seu amable acolliment feia que em desestressés.

La meva tia era una dona amb un gran sentit de l’humor, molt parladora i amb una cultura inusual per aquella època. Vivia en una colònia fabril molt ben equipada; els treballadors tenien un economat on venien de tot, un bar on es reunia tota la gent i els homes feien partidetes de cartes…, un cinema, una església, una escola i també hi havia un cotxe de línia que els portava al poble.

Podria explicar moltes coses d’aquella forma de vida que avui ha quedat desfasada. A poc a poc, s’han abandonat les colònies i moltes fàbriques han tancat; la gent ha anat als pobles o ciutats. Ara només en queden els records.

Ja era tard, però finalment vaig decidir agafar el cotxe i presentar-m’hi; m’havia comentat que no es trobava gaire bé.

La carretera tenia molts revolts i a mi no m’agradava conduir de nit; m’ho vaig prendre amb calma i vaig pensar que hi arribaria a l’hora de sopar.

Quan hi vaig arribar, la meva tia m’estava esperant; em va rebre vestida amb una túnica blanca que li arribava als peus. Em va agafar de les mans i em va conduir cap a l’interior.

Tot em semblava estrany: les parets eren blanques com la seva túnica, quasi no hi havia mobles, i els pocs que tenia també eren blancs. Li vaig preguntar quan havia fet tots aquells canvis. No me n’havia dit res i sempre m’ho explicava tot.

M’agradaven les aventures amb la seva companyia, tot era més divertit, tot ho feia divertit. Quan jo era petita sempre s’inventava coses que em provoquessin emocions, m’explicava històries sorprenents que jo me les creia.

Vam seure damunt del llit, un llit blanc amb la roba blanca. Em va dir que faríem un viatge i que l’ajudés a fer la maleta, que ens estaven esperant. Em va sorprendre d’allò més. Vaig intentar saber el perquè d’aquelles presses i em vaig queixar per no haver-m’ho dit abans. No m’hi podia quedar, havia d’anar a treballar i no havia dit res a l’escola. Haurien de buscar una substituta i era massa tard per trobar-la.

Sense contestar, em va estirar, va obrir el balcó i una llum blanca em va enlluernar i ens va embolcallar fins només veure’ns nosaltres dues. Tenia la sensació d’estar flotant, i de sobte vam entrar en un túnel fosc, tan fosc que vaig perdre de vista la meva tia. La situació començava a neguitejar-me, la foscor no m’havia agradat mai. Tenia fred i gana, com quan era petita.

Tot d’una, em va semblar veure una llum que cada vegada es feia més gran i s’apropava més i més. Vaig cridar-la, però no em va contestar. Una mà freda es va posar sobre el meu front. No vaig poder distingir de qui era. La sorpresa que la meva tia m’havia preparat, no m’agradava gens. Cada vegada em trobava més cansada, em fallaven les forces per moments.

Vaig notar una punxada i unes veus que no podia distingir. On redimonis era?

Vaig cridar: “tieta!”, però res.A poc a poc, la llum s’anava estenent i les coses anaven prenent formes més concretes. No recordava haver anat a casa de ningú, no recordava aquelles cares que em miraven. Vaig tornar a cridar: “tieta!”. Aleshores, una dona vestida de blanc va pronunciar el meu nom: com sabia el meu nom? Vaig intentar parlar però no em sortia la veu.

Quan vaig poder sortir de la meva somnolència, la dona de blanc em va dir que havia tingut sort, que el cotxe havia quedat destrossat i que jo havia patit una commoció cerebral i tenia dues costelles trencades i algunes coses més no gaire importants.

No recordava haver tingut cap accident, però era evident que era a l’hospital. Aleshores, vaig preguntar per la meva tia, ningú no en sabia res. Vaig demanar que l’avisessin, que m’estaria esperant i patiria.

Dues hores més tard, quan va venir el metge, em va dir que la meva tia havia mort just l’hora que jo havia tingut l’accident i que era a l’habitació del final del passadís.

Em vaig quedar de pedra: en vida ens havia funcionat la telepatia i, per un cop, en el precís moment del trànsit de la vida a la mort, les nostres ànimes s’havien trobat; però jo encara era viva…

Maria Teresa Galan

Comparteix!