safe_image (2)

Veus

Veus callades, emmudides, desaparegudes. Veus aspirants a veus. Veus esmolades com ganivets, veus falsament endolcides com els pastissos de mantegues de colors, que empaleguen. Veus pausades, veus com canonades. Veus que només busquen l’adulació. Veus fredes, glaçades. Veus incendiades. Veus que es miren el melic obsessivament. Veus assenyades, veus pietoses. Veus adorablement joves, veus envellides abans d’hora. Veus mesquines que no escolten la meva veu, que no els interessa gens. Veus que abans que jo acabi de dir ja diuen, ja jutgen, ja imposen la seva visió, ja giren la conversa, ja fugen. Veus que són esgarips, que sonen com trompetes. Veus apagades com espelmes esgotades. Veus intrèpides, veus acovardides. Veus suposadament afortunades que no diuen res, que han convertit el no dir res en art. Veus que no volen eixir de la boca perquè consideren inútil l’esforç de la sortida. Veus tenaçment absents. Veus despòticament presents. Veus que s’esmunyen per les cantonades. Veus que caminen amb megàfons per les vies principals. Veus que cauen a terra i es trenquen. Veus que s’enlairen més amunt dels avions. Veus que es podrien estalviar, veus que no es volen gastar. Veus cansades, esgotades. Veus valentes que algun dia seran pols de mobles vells. Veus espantades. Veus mesquines que supleixen altres veus que callen i somriuen amb un got de gin-tònic a la mà. Veus temeràries perquè ja no poden perdre res més del que han perdut. Veus profètiques. Veus escèptiques. Veus pitjors. Veus molt millors. Les càlides veus del silenci.

Montserrat Cornelles

Fotografia de l’autora

Comparteix!