secret_pagines_pagines_imatge_289-cabayol_1

Xauen

La seva llum clara i neta, i les seves cases blanques i blaves, fan d’aquesta ciutat una de les més belles del Marroc. Per això és una destinació irresistible per bon nombre de pintors.

La llegenda diu que quan Espanya era territori musulmà, Mulay Ali ben Rachid es va enamorar d’Zhora, una noia de Vejer de la Frontera. Quan els cristians els van expulsar de la península, van emigrar al Marroc i allà, per pal.liar l´enyorança que la seva estimada tenia del seu poble, l’emir va construir un a la seva imatge i semblança: Xauen o Chefchaouen, com també se li coneix.

Vaig viatjar per primera vegada a Xauen el 1996, seguint les indicacions d’un amic galerista. Coneixedor que la meva pintura es basava en els blancs de l’arquitectura popular mediterrània d’Eivissa, el meu amic va aconseguir despertar el meu entusiasme amb les seves descripcions de la ciutat. I, efectivament, només arribar vaig quedar seduït. Tant que, dotze anys després, segueix sent el tema principal en les meves exposicions i algú s’ha atrevit a batejar com “el pintor de Xauen”.

Xauen es troba en un extrem de la serralada del Rif, entre dues muntanyes amb forma de banyes. També anomenada “La perla del nord”, és una ciutat de captivadora bellesa, al que contribueix la seva arquitectura de disseny popular mediterrani, amb els blaus i anyil de les seves portes centenàries i els blancs afiliats de les parets, aquestes cobertes amb capes, i capes i més capes de calç. La gent de Chauen pinten les parets i els terres de les cases diverses vegades l’any, i fins i tot pinten el terra dels carrers-moltes d’elles amb forma d’irregulars escalinates-coincidint amb els canvis d’estació i les celebracions anuals. Aquest treball gairebé obsessiu, amb l’objectiu de purificar, higienitzar, aportar frescor i espantar els insectes, ha forjat la singularitat de la població.

Les escombres i brotxes lligades a pals es fan servir com a prolongació d’uns braços estesos al màxim. Les zones més altes, on no arriba el pinzell improvisat, queden lliures de pintura blanca o anyil i mantenen els seus colors ocres, grocs i vermellosos propis de les parets centenàries de terra adobada. El millor per l’ull del pintor és que, com les capes de pintura no es donen al mateix dia, els habitants de Chauen aconsegueixen sense voler una varietat de matisos de blancs, blaus i afiliats realment sorprenent. Fins al punt que ha sorgit una agrupació de veïns que vetlla per que les cases i els carrers es pinten amb els tons tradicionals de la ciutat.

Xauen no és una ciutat monòtona. Els carrerons esculpits a la vessant de la muntanya són recargolades, difícils, laberíntics, sense sortida … En una paraula, bellíssimes. Van ser construïdes a partir del segle XV per andalusins expulsats d’Espanya i per elles només van aconseguir passar dos o tres cristians disfressats de musulmans fins a finals del segle XIX. Un d’ells va ser l’aventurer Domènech Badia, més conegut com Alí Bey.

Sensacions i colors màgics

L’atmosfera de Chauen és d’un blau pur, intens. Les nits tenen un aire màgic, amb la brillantor de multitud d’estrelles, d’aromes de te a la menta, de xai rostit, d’aires de la muntanya, de fusta tallada, de frescor tranquil. Encara que la meva obra només recull l’aspecte humà a través d’aquestes carrers i portes que em fascinen, les places i els racons de Chauen estan plens de personatges sorprenents, tolerants i respectuosos.

A Xauen, els dies es desperten amb llum pictòrica: tranquils, lluminosos i clars. També amb l’arribada dels pagesos rifenys. Les dones, amb les seves faldilles de ratlles de colors forts i els barrets de palla característics del Rif, van a vendre els seus productes, exigus, però d’intens sabor i color. Paral.lelament, els artesans obren els seus tallers, comencen a teixir, a treballar la fusta, a tallar el cuir … A les places, els viatgers completen la imatge amb el primer suc de fruita, el seu cafè o te i torrades. Es preparen per visitar els mercats i embriagar amb les olors de les espècies, fruites i verdures, carn i peix, i, potser el més impressionant, les parades que venen tot tipus de beuratges, amulets, pedres i pols per practicar encanteris. Ja una mica en desús, encara formen part del pintoresquisme dels mercats.

L’aigua és un dels actius importants de la ciutat. Una font, diverses fonts i la cascada de Ras el-Maa proveeixen a la població amb una aigua boníssima. Als voltants de la cascada, cada matí les dones van als safareigs per fer la bugada.

Vida la compàs de l’oració

L’aigua és també l’ingredient principal dels hammams de Xauen, alguns dels quals té més de cent anys i segueix escalfant l’aigua amb grans troncs portats de les muntanyes. El bany i el massatge purifiquen i relaxen en un ambient de recolliment interior, mentre que fos la vida segueix marcada amb la crida a la pregària de la vintena de mesquites que es reparteixen per la ciutat. La més gran, la de Yama el-Kebir, data del segle XV i és a la plaça principal, Uta el-Hammam, punt de trobada de la població. Per aquesta plaça passaran amb tota seguretat els músics, amics i familiars que recorreran Xauen en celebrar un casament local. La tradició marca que la núvia sigui introduïda en una caixa de fusta enreixada i passejada a coll per la medina abans de la celebració. La celebració solen durar una setmana i tenen lloc a l’estiu, quan les vacances permeten reunir a la família que probablement estigui escampada per Europa, i sol acabar amb la pernoctació dels acabats de casar en un dels hotels més luxosos de la ciutat.

Colors, llum, tradició … És lògic que Xauen hagi inspirat a molts pintors, com Eugène Delacroix, Marià fortuny i Henri Matisse. Per a mi és una ciutat essencial, perquè manté el sabor de la bellesa senzilla i les característiques de l’arquitectura popular mediterrània que està desapareixent en altres llocs. En canvi, aquí és respectada i venerada per tot el poble.

Josep Maria Cabayol

Fotografia: Pintura obra Josep Maria Cabayol

Comparteix!