yuli1

‘Yuli’ d’Icíar Bollaín

La dansa de la vida

     Presentada en la Secció Oficial del 66 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, la coproducció internacional ‘Yuli’ d’Iciar Bollaín en va sortir premiada gràcies al guardó pel guionista Paul Laverty, guionista habitual del britànic Ken Loach, i col·laborador en altres films conjunts anteriors amb Bollaín com a ‘El olivo’ (2016).

     La trama gira sobre el famós ballarí cubà Carlos Acosta, conegut amb el sobrenom de ‘Yuli’, tot una llegenda de la dansa internacional després de guanyar diversos concursos individuals i ser contractat pel Royal Ballet de Londres, convertint-se en el primer artista de color en interpretar diversos papers en ballets pensats per a protagonistes blancs, com el Romeu de ‘Romeu i Julieta’.

      Si tots els biopics d’artistes i estrelles famoses subratllen l’esforç, la constància, el sacrifici o la perseverança com a claus de l’èxit, en aquesta ocasió s’incideix molt en l’entorn familiar i, principalment, en la conflictiva i dolorosa relació entre pare i fill. Malgrat tocar diversos aspectes, alguns de forma tan tangencial que queden pràcticament descuidats, com la bogeria de la seva germana, destaca especialment l’apropament a la figura d’un pare tirànic que va jugar un paper decisiu en la formació del petit Carlos, ja que la pulsió per la dansa no era vocacional, sinó més aviat una prescripció paterna.

     També es fa palès en el film una mirada històrica a Cuba i les seves arrels, com els ancestres esclaus dels Acosta, una petjada inesborrable en el país. L’època comunista deixa el nyap d’un moderníssim Palau de les Arts abandonat a mig fer enmig del camp quan els aliats soviètics van deixar d’abocar-hi diners. O també la diàspora recent dels migrants cubans en la seva fugida massiva cap a Estats Units, els coneguts com a ‘balseros’.

     Es tracta d’un film biogràfic que combina en el seu plantejament recursos ben convencionals així com un plantejament molt més original. El film combina els  records d’infància d’Acosta i el seu periple artístic de joventut a través de la figura clàssica dels flashbacks, alternant passat i present. Es tracta d’un film efectiu i eficient en els seus resultats sense obviar tampoc les previsibles dosis d’emotivitat. Però allà on el film excel·leix és quan Acosta reviu els passatges que el van marcar en vida a través de diferents coreografies de ballet, magistralment concebudes per María Rovira, en què el mateix Acosta s’interpreta a sí mateix en l’actualitat.

Joan Millaret Valls

Comparteix!